Back to top
Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Diccionari de lingüística

Manuel Pérez Saldanya; Rosanna Mestre; Ofèlia Sanmartín

Presentació
lingüística computacional lingüística computacional

  • ca  lingüística computacional, n f
  • es  lingüística computacional
  • fr  linguistique computationnelle
  • en  computational linguistics

Definició
Branca de la lingüística que utilitza les tècniques informàtiques per a l'anàlisi de problemes lingüístics, la traducció automàtica, l'avaluació de gramàtiques, etc.
lingüística contrastiva lingüística contrastiva

  • ca  lingüística contrastiva, n f
  • es  lingüística contrastiva
  • fr  linguistique contrastive
  • en  contrastive linguistics

Definició
Branca de la lingüística que s'ocupa del contrast sincrònic i sistemàtic de dues o més llengües i de l'estudi de les diferències existents entre aquestes, amb la finalitat, sobretot, de preveure les dificultats en l'aprenentatge de segones llengües.
lingüística de corpus lingüística de corpus

  • ca  lingüística de corpus, n f
  • es  lingüística de corpus
  • fr  linguistique de corpus
  • en  corpus linguistics

Definició
Branca de la lingüística que estudia les llengües a partir de la manera com aquestes apareixen expressades en mostres de textos, escrits o orals, anomenats corpus.
lingüística descriptiva lingüística descriptiva

  • ca  lingüística descriptiva, n f
  • es  lingüística descriptiva
  • fr  linguistique descriptive
  • en  descriptive linguistics

Definició
Branca de la lingüística que tracta de donar compte dels fets del llenguatge tal com són utilitzats en una determinada llengua o dialecte en un moment concret sense tenir en compte allò que es prescriu en la normativa d'aquesta llengua o dialecte.

Nota

  • Des d'aquesta perspectiva, els trets bàsics de la lingüística descriptiva són l'objectivitat i la sistematització.
lingüística diacrònica lingüística diacrònica

  • ca  gramàtica històrica, n f
  • ca  lingüística diacrònica, n f sin. compl.
  • ca  lingüística històrica, n f sin. compl.
  • es  gramática histórica
  • es  lingüística diacrónica
  • es  lingüística histórica
  • fr  grammaire historique
  • fr  linguistique diachronique
  • fr  linguistique historique
  • en  diachronic linguistics
  • en  historical grammar
  • en  historical linguistics

Definició
Branca de la lingüística que estudia els canvis lingüístics experimentats al llarg del temps per una llengua en particular o per les llengües en general.
lingüística dialectal lingüística dialectal

  • ca  dialectologia, n f
  • ca  lingüística dialectal, n f sin. compl.
  • es  dialectología
  • es  lingüística dialectal
  • fr  dialectologie
  • fr  linguistique dialectale
  • en  dialectology

Definició
Disciplina lingüística que estudia les varietats d'una llengua, especialment les diatòpiques o geogràfiques.

Nota

  • Un dels mètodes de treball d'aquesta disciplina és la disposició cartogràfica dels materials recollits en una enquesta per a traçar-ne les isoglosses, fixar els límits entre els dialectes, etc. Aquesta metodologia rep el nom de geografia lingüística. Pel que fa a les classificacions d'aquesta disciplina, es pot distingir, des d'una perspectiva temporal, la dialectologia sincrònica de la diacrònica. Segons que la dialectologia adopte una perspectiva purament geogràfica o introduïsca variables socials, es diferencia la dialectologia pròpiament dita de la dialectologia social.
lingüística espacial lingüística espacial

  • ca  neolingüística, n f
  • ca  lingüística espacial, n f sin. compl.
  • es  lingüística espacial
  • es  neolingüística
  • fr  linguistique spatiale
  • fr  néo-linguistique
  • en  neolinguistics

Definició
Escola lingüística sorgida com a reacció a la neogramàtica que concep el llenguatge com a creació, nega l'obligatorietat de les lleis fonètiques i el caràcter infranquejable de les fronteres lingüístiques i fa una interpretació psicològica dels canvis lingüístics, l'origen dels quals considera que és fonamentalment de caràcter individual.

Nota

  • La neolingüística, predominantment alemanya i italiana, es va desenvolupar a partir dels treballs de Matteo Bartoli, Wilhelm von Humboldt, Gaston Paris, Karl Vossler i Leo Spitzer, entre d'altres.
lingüística estructural lingüística estructural

  • ca  estructuralisme, n m
  • ca  distribucionalisme, n m sin. compl.
  • ca  gramàtica estratificacional, n f sin. compl.
  • ca  lingüística estructural, n f sin. compl.
  • es  descriptivismo
  • es  distribucionalismo
  • es  estructuralismo
  • es  gramática estructural
  • es  lingüística estructural
  • fr  descriptivisme
  • fr  distributionalisme
  • fr  grammaire structurale
  • fr  linguistique structurale
  • fr  structuralisme
  • en  descriptivism
  • en  distributionalism
  • en  structural grammar
  • en  structural linguistics
  • en  structuralism

Definició
Corrent lingüístic aparegut a Europa i a Amèrica del Nord durant el primer quart del segle XX que es caracteritza per la consideració que el llenguatge és un sistema o estructura d'elements delimitats per mitjà de relacions opositives.

Nota

  • Pel que fa a Europa, el fundador de l'estructuralisme és el lingüista ginebrí Ferdinand de Saussure. Entre les idees bàsiques de Saussure, cal citar, a més del concepte de sistema o estructura lingüística, la distinció entre llengua (o codi lingüístic) i parla (o realitzacions concretes del codi) i l'estudi de la llengua des d'una perspectiva sincrònica i immanentista (enfront dels estudis diacrònics dels neogramàtics i els intents de buscar regles universals). A partir de les idees saussureanes, es desenvoluparen tota una sèrie d'escoles lingüístiques que matisaven o desenvolupaven algunes d'aquestes idees. Bàsicament, es poden citar el funcionalisme o Escola de Praga, l'Escola de Ginebra, la glossemàtica o Escola de Copenhaguen i la psicomecànica. L'estructuralisme americà, conegut també com a distribucionalisme o descriptivisme, té com a màxims exponents Leonard Bloomfield, Edward Sapir i Charles F. Hockett, i es diferencia de l'estructuralisme europeu pel caràcter marcadament antimentalista i per la metodologia descriptivista, que tracta de donar compte dels fets lingüístics a partir de la descripció detallada i sistemàtica d'un corpus lingüístic.
lingüística funcional lingüística funcional

  • ca  funcionalisme, n m
  • ca  gramàtica funcional, n f sin. compl.
  • ca  lingüística funcional, n f sin. compl.
  • es  funcionalismo
  • es  gramática funcional
  • es  lingüística funcional
  • fr  fonctionnalisme
  • fr  grammaire fonctionnelle
  • fr  linguistique fonctionnelle
  • en  functional grammar
  • en  functional linguistics
  • en  functionalism

Definició
Corrent lingüístic vinculat originàriament a l'estructuralisme europeu, i més concretament a l'Escola de Praga, que caracteritza els elements lingüístics a partir de la funció que desenvolupen.

Nota

  • El nom de funcionalisme es justifica per la importància que els autors vinculats a aquest corrent (entre d'altres, Vilém Mathesius, Nikolai S. Trubetskoi, Roman Jakobson i Josef Vachek) atorguen a la funció (comunicativa, representativa, expressiva, etc.) de l'activitat lingüística. Amb el nom de funcionalisme es coneixen també altres corrents lingüístics relacionats o no amb l'Escola de Praga, com ara els vinculats a André Martinet, Dwight Bolinger, Emilio Alarcos Llorach, Michael A. K. Halliday, Simon C. Dik o Talmy Givón.
lingüística general lingüística general

  • ca  lingüística general, n f
  • ca  gramàtica general, n f sin. compl.
  • es  gramática general
  • es  lingüística general
  • fr  grammaire général
  • fr  linguistique générale
  • en  general grammar
  • en  general linguistics

Definició
Branca de la lingüística que té com a objectius principals establir els principis universals per a l'estudi de les llengües i determinar les propietats del llenguatge humà.