Neoloteca

Presentación

Diccionario de los términos normalizados

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  föhn [de], n m
  • es  foehn
  • es  föhn
  • fr  foehn
  • en  foehn
  • en  föhn
  • de  Föhn

Física > Meteorologia

Definición
Vent càlid i sec que bufa a sotavent d'una serralada.
  • ca  feldespatoide, n m
  • ca  foide, n m sin. compl.
  • es  feldespatoide
  • es  foide
  • fr  feldspathoïde
  • fr  foïd
  • it  feldspatoide
  • en  feldspathoid
  • en  foid

Ciències de la Terra > Mineralogia

Definición
Mineral format per aluminosilicats de sodi, potassi, calci i liti que apareixen en el lloc dels feldespats quan un magma amb abundància d'àlcalis té un defecte de sílice.

Nota

  • Definició modificada amb motiu del Diccionari de termes normalitzats 1986-2004.
  • ca  feldespatoídic -a, adj
  • ca  foídic -a, adj sin. compl.
  • es  feldespatoídico
  • es  foidítico
  • fr  feldspathoïdique
  • fr  foïdique
  • en  foid
  • en  foidic

Ciències de la Terra > Mineralogia

Definición
Que conté entre un 10% i un 60% de feldespatoides.
  • ca  feldspatoïdífer -a, adj
  • ca  foïdífer -a, adj sin. compl.
  • es  feldespatoidífero
  • es  foidífero
  • fr  feldspathoïdifère
  • fr  foïdifère
  • en  foid-bearing

Ciències de la Terra > Mineralogia

Definición
Que conté com a màxim un 10% de feldespatoides.
  • ca  folk, n m
  • es  folk, n m
  • fr  folk, n m
  • en  folk, n

Música

Definición
Estil musical originat a finals dels anys seixanta del segle XX als Estats Units, que es caracteritza per una base de música tradicional i l'ús d'instruments acústics.

Nota

  • 1. El folk reivindica la idea de puresa i autenticitat. També s'identifica com a cançó de protesta.
  • 2. Criteris generals aplicats pel Consell Supervisor en l'establiment de les denominacions catalanes d'estils o moviments musicals amb origen en un manlleu:


    D'acord amb el tractament habitual dels manlleus, les possibilitats de denominació plantejades per a aquests casos han estat tres: 1) la proposta d'una alternativa pròpia que permeti evitar el manlleu; 2) l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana; 3) l'adopció directa del manlleu, sense cap mena d'intervenció, quan ni la proposta alternativa ni l'adaptació s'han considerat viables. Per raons d'ús i d'internacionalitat de les designacions angleses, en aquest cas s'ha optat majoritàriament per l'adopció dels manlleus.


    1. Adopció directa del manlleu

    En general, es proposa l'adopció del manlleu, sense cap tipus d'adaptació ni intervenció gràfica, en els casos següents, especialment quan s'esdevenen totes dues circumstàncies:

    a)Quan el manlleu és l'única forma documentada, en català i també en les altres llengües (castellà, francès, etc.), i té, per tant, un caràcter internacional especialment marcat.

    b)Quan l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana desfiguraria excessivament la denominació habitualment utilitzada i tampoc no s'ha trobat una alternativa catalana prou vàlida o consensuada per a substituir-la.


    2. Adaptació del manlleu a l'ortografia catalana

    En general, es proposa l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana en els casos següents, especialment quan hi concorren dues o més d'aquestes circumstàncies:

    a)Quan el manlleu adaptat ja té un ús habitual en l'àmbit, o està força introduït, i està avalat, a més, pels especialistes.

    b)Quan el manlleu adaptat ja es documenta en fonts de referència generals o de l'àmbit, especialment en obres lexicogràfiques i terminològiques.

    c)Quan el manlleu adaptat, malgrat que no sigui la designació habitual o no s'utilitzi, no divergeix gaire de la denominació originària i s'identifica sense dificultats amb el concepte de referència.

    d)Quan en altres llengües (castellà, francès, italià, etc.) també es documenta àmpliament el manlleu adaptat.


    3. Proposta d'una alternativa catalana al manlleu

    En general, es proposa una alternativa catalana al manlleu en els casos següents, especialment quan hi concorren dues o més d'aquestes circumstàncies:

    a)Quan l'alternativa és lingüísticament adequada, ja té un ús abundant i té l'aval dels experts.

    b)Quan l'alternativa permet identificar el concepte sense problema, situació que es dona sobretot quan és un calc motivat de la denominació originària (és el cas, per exemple, de substantius sintagmàtics descriptius, del tipus nom + adjectiu, procedents de la traducció literal i de l'adaptació sintàctica dels components de la denominació de partida (adjectiu + nom > nom + adjectiu)).

    c)Quan altres llengües (castellà, francès, etc.) també utilitzen la denominació anàloga.

    [Acta 584, 18 de desembre de 2014]
  • ca  folk-rock, n m
  • es  folk rock, n m
  • fr  folk-rock, n m
  • en  folk rock, n

Música

Definición
Estil musical originat a mitjans dels anys seixanta del segle XX al Regne Unit i als Estats Units, que combina la pulsació rítmica marcada del rock amb la música popular del folk arranjada per a instruments elèctrics.

Nota

  • Criteris generals aplicats pel Consell Supervisor en l'establiment de les denominacions catalanes d'estils o moviments musicals amb origen en un manlleu:


    D'acord amb el tractament habitual dels manlleus, les possibilitats de denominació plantejades per a aquests casos han estat tres: 1) la proposta d'una alternativa pròpia que permeti evitar el manlleu; 2) l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana; 3) l'adopció directa del manlleu, sense cap mena d'intervenció, quan ni la proposta alternativa ni l'adaptació s'han considerat viables. Per raons d'ús i d'internacionalitat de les designacions angleses, en aquest cas s'ha optat majoritàriament per l'adopció dels manlleus.


    1. Adopció directa del manlleu

    En general, es proposa l'adopció del manlleu, sense cap tipus d'adaptació ni intervenció gràfica, en els casos següents, especialment quan s'esdevenen totes dues circumstàncies:

    a)Quan el manlleu és l'única forma documentada, en català i també en les altres llengües (castellà, francès, etc.), i té, per tant, un caràcter internacional especialment marcat.

    b)Quan l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana desfiguraria excessivament la denominació habitualment utilitzada i tampoc no s'ha trobat una alternativa catalana prou vàlida o consensuada per a substituir-la.


    2. Adaptació del manlleu a l'ortografia catalana

    En general, es proposa l'adaptació del manlleu a l'ortografia catalana en els casos següents, especialment quan hi concorren dues o més d'aquestes circumstàncies:

    a)Quan el manlleu adaptat ja té un ús habitual en l'àmbit, o està força introduït, i està avalat, a més, pels especialistes.

    b)Quan el manlleu adaptat ja es documenta en fonts de referència generals o de l'àmbit, especialment en obres lexicogràfiques i terminològiques.

    c)Quan el manlleu adaptat, malgrat que no sigui la designació habitual o no s'utilitzi, no divergeix gaire de la denominació originària i s'identifica sense dificultats amb el concepte de referència.

    d)Quan en altres llengües (castellà, francès, italià, etc.) també es documenta àmpliament el manlleu adaptat.


    3. Proposta d'una alternativa catalana al manlleu

    En general, es proposa una alternativa catalana al manlleu en els casos següents, especialment quan hi concorren dues o més d'aquestes circumstàncies:

    a)Quan l'alternativa és lingüísticament adequada, ja té un ús abundant i té l'aval dels experts.

    b)Quan l'alternativa permet identificar el concepte sense problema, situació que es dona sobretot quan és un calc motivat de la denominació originària (és el cas, per exemple, de substantius sintagmàtics descriptius, del tipus nom + adjectiu, procedents de la traducció literal i de l'adaptació sintàctica dels components de la denominació de partida (adjectiu + nom > nom + adjectiu)).

    c)Quan altres llengües (castellà, francès, etc.) també utilitzen la denominació anàloga.

    [Acta 584, 18 de desembre de 2014]
  • ca  remolí de pols, n m
  • ca  bufarut (central), n m sin. compl.
  • ca  follet, n m sin. compl.
  • ca  revolví de pols (nord-occidental), n m sin. compl.
  • ca  terbolí de pols (balear), n m sin. compl.
  • es  remolino de arena, n m
  • es  remolino de polvo, n m
  • es  tolvanera, n f
  • fr  tourbillon de poussière, n m
  • fr  tourbillon de sable, n m
  • en  dust devil, n
  • en  dust whirl, n
  • en  sand whirl, n

Física > Meteorologia

Definición
Remolí de vent fort i sobtat amb algunes desenes de metres d'alçada, poc diàmetre i eix quasi vertical, propi de dies càlids d'estiu, afavorit per un escalfament localitzat del terreny, que avança en aire clar i es fa visible a causa de la pols, les fulles o la sorra que aixeca o del moviment de les herbes dels camps que travessa.

Nota

  • 1. En català central també té ús, localment, la forma barrufet. Altres formes locals possibles, d'acord amb les variants del genèric remolí, serien tartalló de pols (en xipella) i torb de pols o torbera de pols (en zones del septentrional).
  • 2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme remolí de pols (sin. compl. bufarut, follet, revolví de pols, terbolí de pols):

    S'aproven les denominacions remolí de pols, bufarut, follet, revolví de pols, terbolí de pols, barrufet, tartalló de pols i torb de pols o torbera de pols com a sinònimes (remolí de pols com a forma principal i la resta com a sinònims complementaris, alguns dels quals, d'abast més local, consignats en nota), pels motius següents:

    ·remolí de pols, revolví de pols i terbolí de pols són formes lingüísticament adequades i descriptives del concepte: el substantiu remolí (amb el significat genèric "Massa d'aire, d'aigua, etc., animada d'un ràpid moviment giratori", segons el diccionari normatiu) és supradialectal, motiu pel qual remolí de pols es proposa com a designació preferent, mentre que revolví i terbolí són formes equivalents menys generalitzades, utilitzades segons la zona del domini lingüístic;(1)

    ·bufarut i follet, al seu torn, són designacions ja tradicionals d'aquest concepte en zones del català central (bufarut) i del català nord-occidental i septentrional (follet);

    ·la forma barrufet, recollida al diccionari normatiu per a designar aquest concepte, és d'ús local (el DCVB(2) la localitza a Vilanova i la Geltrú i l'Atles lingüístic del domini català, en una zona pròxima) i, d'acord amb això, s'opta per esmentar-la en una nota a la fitxa terminològica;

    ·les formes tartalló de pols, torb de pols i torbera de pols, recollides també en nota, estan construïdes sobre els substantius tartalló, torb i torbera, respectivament, utilitzats localment amb el sentit genèric de 'remolí de vent';

    ·tenen el vistiplau dels especialistes.

    Pel que fa a l'origen etimològic de cada forma, l'Atles lingüístic recull el següent:

    -remolí és un postverbal de remolinar-se, compost del prefix re- i de molí (del llatí molinu), 'formar terbolí com les aigües en el càcol del molí';

    -revolví és un compost del prefix re- i d'un derivat de l'antic volvre (del llatí volvere 'girar') més el sufix diminutiu -í (del llatí -inu);

    -terbolí prové del llatí turbininu, derivat de de tŭrbo, -ĭnis 'remolí ', amb dissimilació n-n en l-n i metàtesi de *torbelí en terbolí;

    -bufarut és un derivat de bufar, a partir del sufix intensiu -ut;

    -follet és un diminutiu de foll i s'explica, probablement, per la relació supersticiosa popular d'aquest vent arremolinat amb el mal, igual que barrufet, modificació de berruguet, considerat un ésser diminut com una berruga, per atracció de barrufa, -ada 'vent impetuós' o de brufar 'esquitxar';

    -tartalló és un derivat de tartall 'tartamut', motivat, probablement, per la remor sincopada de les fulles que arremolina el vent;

    -torb prové de l'occità torb, del llatí turbo, que significa 'remolí'; torbera és una variant de torb.

    (1)Vegeu VENY, Joan; PONS, Lídia. Atles lingüístic del domini català [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2010-. <aldc.espais.iec.cat/&gt;

    (2)ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; Palma de Mallorca: Moll, 2001-2002.<dcvb.iecat.net/&gt;

    [Acta 644, 12 de desembre de 2018]
  • ca  follis [la], n m
  • es  follis
  • en  follis

Història > Arqueologia, Lleure > Numismàtica

Definición
Moneda romana i bizantina de bronze encunyada a partir de l'emperador Dioclecià, que tenia el valor de quatre antoninians i un pes d'uns 12 g.
  • ca  fòmit, n m
  • es  fomes, n m
  • es  fómite, n m
  • fr  fomite, n m
  • fr  matière contaminée, n f
  • fr  vecteur passif, n m
  • it  fomite, n m
  • pt  fómite, n m
  • pt  fômite, n m
  • en  fomes, n
  • en  fomite, n
  • cod  **Motiu de normalització: Donar prioritat a una o diverses denominacions en ús**

Ciències de la salut > Sanitat. Salut pública, **Denominació catalana 1: Manlleu del llatí adaptat a partir d'una llengua vehicular**

Definición
Objecte inert que pot esdevenir un focus de transmissió d'infeccions com a conseqüència dels microorganismes patògens que té adherits a la superfície.

Nota

  • Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme fòmit

    Resolució del Consell Supervisor

    S'aprova la forma fòmit.

    Criteris aplicats

    ·És una forma lingüísticament adequada: es tracta de l'adaptació de la forma llatina fomes -itis ('esca'), a partir de l'acusatiu fomitem, amb pèrdua de la desinència -em, com és habitual. Si bé és una forma probablement vehiculada a través de l'anglès (de fomite, forma regressiva del plural llatí fomites), és explicable també des del català.

    ·Altres mots de la tercera declinació llatina de tema en dental, com és el cas de fomes -itis, s'han adaptat al català de la mateixa manera (per exemple, còmit, límit o tràmit).

    ·És una forma ja documentada en català.

    ·Té el vistiplau dels especialistes, que confirmen que té ús.

    ·En altres llengües s'utilitza la forma anàloga.

    Formes desestimades

    Es descarta la forma fomes (nominatiu llatí), que també té un cert ús, perquè el lèxic llatí del català s'adapta habitualment a partir de l'acusatiu. Aquesta denominació, a més, pot generar dubtes a l'hora de formar el plural (invariable, *fomes, o bé a la manera llatina, *fòmites).

    Es descarta també la forma vector passiu, documentada en algunes fonts, perquè designa un concepte més ampli (un vector passiu pot ser un animal, mentre que els fòmits s'associen habitualment a objectes inanimats).

    [Acta 670, 11 de novembre de 2020]
  • ca  FOMO, n m
  • ca  síndrome FOMO, n f
  • es  síndrome FOMO, n m
  • es  temor a perderse algo, n m
  • es  FOMO, n m sigla
  • fr  anxiété de ratage, n f
  • fr  FOMO, n m
  • fr  syndrome FOMO, n m
  • fr  syndrome fomo, n m var. ling.
  • it  FOMO, n f
  • it  sindrome FOMO, n f
  • it  Fomo, n f var. ling.
  • it  fomo, n f var. ling.
  • en  fear of missing out, n
  • en  fear of missing out syndrome, n
  • en  FOMO, n
  • en  FOMO syndrome, n
  • de  FOMO, n m
  • de  FOMO-Syndrom, n n
  • cod  **Motiu de normalització: Valorar l'ús d'un manlleu de l'anglès**

Ciències de la salut > Psiquiatria i salut mental, TIC: Tecnologies de la informació i la comunicació, **Denominació catalana 1: Locució nominal (N+sigla)**, **Denominació catalana 2: Manlleu de l'anglès**

Definición
Estat d'ansietat o preocupació provocat per la por d'estar-se perdent determinats esdeveniments, comentaris o converses, especialment a les xarxes socials.

Nota

  • La denominació FOMO correspon a la sigla anglesa de fear of missing out ('por de perdre's alguna cosa').
  • Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme FOMO (sin. síndrome FOMO)

    Resolució del Consell Supervisor

    S'aproven les formes síndrome FOMO i, com a sinònim complementari, FOMO.

    Criteris aplicats

    Pel que fa a FOMO:

    ·És un manlleu de l'anglès molt estès, corresponent a la sigla de fear of missing out (literalment, 'por de perdre's alguna cosa').

    ·És una forma àmpliament documentada en textos catalans.

    ·Té el vistiplau dels especialistes consultats.

    ·En altres llengües s'utilitza també el manlleu, documentat fins i tot en algunes fonts lexicogràfiques.

    S'aprova com a forma masculina, d'acord amb l'ús habitual documentat. Malgrat que segons l'origen etimològic hauria de ser una forma femenina (sigla anglesa que té com a nucli fear, corresponent en català al mot femení por), la morfologia del mot remet clarament a un nom masculí (pel final en -o). El fet que en aquest cas el significat de la sigla sigui pràcticament desconegut atorga un pes decisiu a la morfologia pel que fa a aquesta qüestió.

    Quant a síndrome FOMO:

    ·És també una forma força utilitzada, que especifica el concepte clínic amb què s'identifica (síndrome).

    ·Té el vistiplau dels especialistes consultats.

    ·En altres llengües s'utilitza la forma anàloga.

    Formes desestimades

    -por de quedar fora: Aquesta forma, que és el calc de la denominació anglesa que ha donat lloc a la sigla, no té ús.

    -por de perdre's alguna cosa: És una forma explicativa, que pot funcionar com a descripció però que no té ús real com a terme.

    [Acta 706, 8 de maig de 2023]