imperfectiu
imperfectiu
- ca aspecte imperfectiu, n m
- ca imperfectiu, n m sin. compl.
- es aspecto imperfectivo
- es imperfectivo
- fr aspect imperfectif
- fr imperfectif
- en imperfective
- en imperfective aspect
Definición
Aspecte gramatical que presenta la situació expressada pel verb com a oberta, com a no delimitada, bé perquè es troba en curs de realització, bé perquè es manté estable o bé perquè es repeteix de manera habitual.
Nota
- En el primer cas, l'aspecte imperfectiu se subclassifica com a progressiu; en el segon, com a continu, i en el tercer, com a habitual. El present i l'imperfet d'indicatiu tenen aspecte imperfectiu.
imperfet
imperfet
- ca imperfet, n m
- es imperfecto
- fr imparfait
- en imperfect
Definición
Temps verbal passat amb aspecte imperfectiu.
imperfet d'indicatiu
imperfet d'indicatiu
- ca imperfet d'indicatiu, n m
- es pretérito imperfecto de indicativo
- fr imparfait
- en imperfect
Definición
Temps verbal del mode indicatiu que situa l'esdeveniment designat pel verb en un interval passat sense indicar-ne la fi ni els límits temporals: Els meus pares vivien prop de l'estació de ferrocarril.
Nota
- El valor aspectual imperfectiu permet que aquest temps puga ser usat per a designar fets habituals en el passat, com en Començàvem a treballar a les vuit del matí. Alguns autors consideren que l'imperfet és un present de passat (un copretèrit en la terminologia d'Andrés Bello), per tal com el valor aspectual imperfectiu apareix moltes vegades associat al de simultaneïtat respecte a un altre esdeveniment passat, com en Quan vam entrar a la cuina, Lluís preparava el sopar. Des d'una perspectiva estilística, s'ha assenyalat sovint que l'imperfet és el temps característic de les descripcions i del segon pla de la narració, enfront del passat, que s'utilitza per a narrar els esdeveniments més importants. A més del valor temporal de passat imperfectiu, aquest temps ha desenvolupat una sèrie de valors modals, com el valor d'irrealitat (Si mai el veia, li ho diria), el de modèstia (Volia preguntar-vos una cosa), etc.
imperfet de subjuntiu
imperfet de subjuntiu
- ca imperfet de subjuntiu, n m
- es pretérito imperfecto de subjuntivo
- fr subjonctif imparfait
- en imperfect subjunctive
Definición
Temps verbal del mode subjuntiu que en la majoria de parlars té formes amb -s o -ss- (perdés, perdesses o perdessis) i que en valencià també té formes amb -ra- o -re- (perdera, perderes), que originàriament funcionaven com a condicional ('perdries, perdria').
Nota
- Temporalment pot assumir els valors de diferents temps de passat del mode indicatiu: el passat simple o perifràstic (com en És possible que se n'anaren abans de les deu, equivalent a Potser se'n van anar abans de les deu), l'imperfet d'indicatiu (com en No em va dir que estigués ocupat, equivalent a No em va dir que estava ocupat) i el condicional (com en Em va demanar que li ho recordara l'endemà, equivalent a Em va dir que m'ho recordaria l'endemà).
implement
implement
- ca implement, n m
- es implemento
- fr implément
- en implement
Definición
En la terminologia d'Emilio Alarcos Llorach, sintagma constitutiu del predicat que normalment se situa immediatament després del verb i que pot ser pronominalitzat per el (o les variants morfològiques), en (o les variants) i ho.
Nota
- En l'oració Hem fet el sopar el sintagma el sopar realitza la funció d'implement. L'implement és equivalent al complement directe.
implicació
implicació
- ca implicació, n f
- ca implicatura, n f sin. compl.
- es entrañamiento
- es implicación
- es implicatura
- fr implication
- fr implicature
- en entailment
- en implication
- en implicature
Definición
En lògica, relació del tipus si p, aleshores q, en què p i q són proposicions.
Nota
- En aquest tipus de relació, si la primera proposició, o antecedent, és vertadera, la segona, o consegüent, també és vertadera; si la primera és falsa, la segona pot ser vertadera o falsa, i si la segona és falsa, la primera també.
implicat
implicat
- ca implicat, n m
- es implicado
- fr impliqué
- en implicated
Definición
Segona proposició, o consegüent, d'una relació d'implicació.
implicatura
implicatura
- ca implicació, n f
- ca implicatura, n f sin. compl.
- es entrañamiento
- es implicación
- es implicatura
- fr implication
- fr implicature
- en entailment
- en implication
- en implicature
Definición
En lògica, relació del tipus si p, aleshores q, en què p i q són proposicions.
Nota
- En aquest tipus de relació, si la primera proposició, o antecedent, és vertadera, la segona, o consegüent, també és vertadera; si la primera és falsa, la segona pot ser vertadera o falsa, i si la segona és falsa, la primera també.
implicatura convencional
implicatura convencional
- ca implicatura convencional, n f
- es implicatura convencional
- fr implicature conventionnelle
- en conventional implicature
Definición
Implicació que pot ser deduïda sobre la base de determinades convencions associades a expressions particulars, com ara És valencià, per tant, home de paraula.
Nota
- S'oposa a implicatura conversacional o no convencional.
implicatura conversacional
implicatura conversacional
- ca implicatura conversacional, n f
- ca implicatura no convencional, n f sin. compl.
- es implicatura conversacional
- fr implicature conversationnelle
- en conversational implicature
Definición
Implicació que pot ser deduïda sobre la base de les màximes conversacionals i del principi de cooperació.
Nota
- Per exemple, en un context adequat, l'enunciat El terra és brut pot significar T'ordene que neteges el terra. S'oposa a implicatura convencional. El terme implicatura conversacional va ser introduït pel filòsof del llenguatge H. Paul Grice per a referir-se a qualsevol
