inferència invitada
inferència invitada
- ca inferència invitada, n f
- es inferència infectada
- fr inférence invitée
- en invited inference
Definición
Mecanisme pel qual un element lingüístic es carrega d'un significat nou que sorgeix en un determinat context discursiu fruit de la interacció parlant-oient i de la interpretació del que resulta més rellevant.
Nota
- El nou significat pot acabar convencionalitzant-se sovint en el marc d'un procés de gramaticalització i pot donar lloc, així, a un mot (o construcció) polisèmic i, fins i tot, desplaçar-ne el sentit original. El passat perifràstic, per exemple, es va formar a partir d'oracions compostes amb el verb anar en present narratiu i una subordinada final en infinitiu, en contextos en què sorgeix una inferència invitada segons la qual la situació expressada per l'infinitiu s'ha realitzat. Es tracta, concretament, de contextos en què una oració recreada com Llavors lo cavaller va ferir l'enemic es podia interpretar amb el sentit original ('llavors el cavaller es desplaçà amb la intenció de colpejar l'enemic') o amb l'inferencial ('llavors el cavaller colpejà l'enemic'). El terme inferència invitada va ser introduït per Elisabeth Closs Traugott en el marc de la teoria de la gramaticalització.
infinitiu
infinitiu
- ca infinitiu, n m
- ca infinitiu simple, n m sin. compl.
- es infinitivo
- es infinitivo simple
- fr infinitif
- fr infinitif présent
- en infinitive
Definición
Forma no personal i no finita del verb que es construeix afegint el sufix ‑r (seguit de la vocal de suport e en alguns casos) a la base verbal: cantar, voler, perdre, dormir.
Nota
- Típicament serveix per a expressar el significat del verb en abstracte o la mera virtualitat de l'esdeveniment verbal. D'acord amb aquest valor, l'infinitiu s'utilitza fonamentalment en oracions subordinades que indiquen posterioritat al temps de l'oració principal (Vull dir-te una cosa), simultaneïtat a aquest temps (Els vaig veure entrar a l'oficina) i més esporàdicament anterioritat (Se n'anà després de parlar amb nosaltres), o en perífrasis en què es fa abstracció del desenvolupament del procés verbal (Comença a caminar, Pot escriure, etc.). Aquest valor, d'altra banda, permet que els infinitius puguen substantivar-se amb relativa facilitat: el saber, el dinar, etc. L'infinitiu és la forma de citació normal dels verbs. L'infinitiu pot ser simple (per exemple, cantar) o compost amb l'auxiliar haver i el participi de la forma conjugada (per exemple, haver cantat). El compost afig un valor aspectual de perfet a la forma simple i té, per tant, un valor d'anterioritat.
infinitiu compost
infinitiu compost
- ca infinitiu compost, n m
- ca infinitiu perfet, n m sin. compl.
- es infinitivo compuesto
- es infinitivo perfecto
- fr infinitif passé
- en perfect infinitive
Definición
Forma no personal i no finita del verb que consta de l'auxiliar haver en infinitiu i del participi del verb conjugat.
Nota
- Per exemple, la forma haver cantat del verb cantar. L'infinitiu compost es diferencia del simple pel seu valor aspectual perfectiu o perfet i, per tant, pel fet d'indicar anterioritat respecte a un altre moment. Per exemple, amb haver dit s'indica anterioritat respecte a l'acte de parla en M'ho podries haver dit.
infinitiu nominal
infinitiu nominal
- ca infinitiu nominal, n m
- es infinitivo nominal
- fr infinitif nominal
- en nominal infinitive
Definición
Infinitiu que té un comportament nominal i pot usar-se en contextos sintàctics propis d'un nom.
Nota
- Per exemple, l'infinitiu passejar en el sintagma nominal el seu passejar tranquil, que expressa la manera com es passeja. Com mostra l'exemple anterior, aquest infinitiu admet modificadors nominals com l'article definit, el possessiu i l'adjectiu tranquil. Cal distingir els infinitius que tenen un comportament nominal dels que s'han recategoritzat com a noms, com ocorre amb sopar o parlar en El sopar és a les deu o els parlars de la Safor i la Marina. A diferència dels infinitius nominals, aquests darrers s'usen plenament com a noms i, com a tals, poden usar-se en singular i en plural, com mostren els exemples anteriors.
infinitiu perfet
infinitiu perfet
- ca infinitiu compost, n m
- ca infinitiu perfet, n m sin. compl.
- es infinitivo compuesto
- es infinitivo perfecto
- fr infinitif passé
- en perfect infinitive
Definición
Forma no personal i no finita del verb que consta de l'auxiliar haver en infinitiu i del participi del verb conjugat.
Nota
- Per exemple, la forma haver cantat del verb cantar. L'infinitiu compost es diferencia del simple pel seu valor aspectual perfectiu o perfet i, per tant, pel fet d'indicar anterioritat respecte a un altre moment. Per exemple, amb haver dit s'indica anterioritat respecte a l'acte de parla en M'ho podries haver dit.
infinitiu simple
infinitiu simple
- ca infinitiu, n m
- ca infinitiu simple, n m sin. compl.
- es infinitivo
- es infinitivo simple
- fr infinitif
- fr infinitif présent
- en infinitive
Definición
Forma no personal i no finita del verb que es construeix afegint el sufix ‑r (seguit de la vocal de suport e en alguns casos) a la base verbal: cantar, voler, perdre, dormir.
Nota
- Típicament serveix per a expressar el significat del verb en abstracte o la mera virtualitat de l'esdeveniment verbal. D'acord amb aquest valor, l'infinitiu s'utilitza fonamentalment en oracions subordinades que indiquen posterioritat al temps de l'oració principal (Vull dir-te una cosa), simultaneïtat a aquest temps (Els vaig veure entrar a l'oficina) i més esporàdicament anterioritat (Se n'anà després de parlar amb nosaltres), o en perífrasis en què es fa abstracció del desenvolupament del procés verbal (Comença a caminar, Pot escriure, etc.). Aquest valor, d'altra banda, permet que els infinitius puguen substantivar-se amb relativa facilitat: el saber, el dinar, etc. L'infinitiu és la forma de citació normal dels verbs. L'infinitiu pot ser simple (per exemple, cantar) o compost amb l'auxiliar haver i el participi de la forma conjugada (per exemple, haver cantat). El compost afig un valor aspectual de perfet a la forma simple i té, per tant, un valor d'anterioritat.
infix
infix
- ca infix, n m
- es infijo
- fr infixe
- en infix
Definición
Afix que s'insereix en l'interior d'un mot i que pot modificar-ne o no el significat.
Nota
- L'infix llatí ‑n- s'insereix a vegades en arrels de mot per a constituir formes verbals: a partir de frag-, per exemple, es forma el verb llatí frango 'trencar'. L'existència d'infixos en les llengües romàniques és bastant dubtosa. Alguns autors consideren que són infixos els elements que en determinats mots derivats apareixen entre el radical i el sufix pròpiament dit. Per exemple, ‑t- en llibre-t-er, o ‑on- en grap-on-ejar. Aquests elements, tanmateix, no tenen res a veure amb la infixació que apareix en altres llengües i que té un valor flexiu o derivacional. En general, aquests suposats infixos poden ser analitzats com a sufixos derivatius que o bé no formen tots sols noms o bé donen lloc a mots però no contribueixen a delimitar el significat del mot derivat quan es troben en posició interior.
inflexió
inflexió
- ca flexió, n f
- ca inflexió, n f sin. compl.
- es flexión
- es inflexión
- fr flexion
- fr inflexion
- en inflection
Definición
Conjunt de formes que en les llengües flexives adopten els mots variables per a assenyalar diferents propietats gramaticals, com ara el cas, el gènere, el nombre, el temps, la persona, etc.
Nota
- La flexió s'expressa generalment per mitjà de l'adjunció d'afixos a un base temàtica o radical o bé per l'absència d'afixos. De manera general, la flexió es caracteritza, i es diferencia de la derivació, pel fet que no crea noves entitats lèxiques, no pot canviar la categoria lèxica de la base, no pot canviar la semàntica de la base, constitueix paradigmes o models flexius en els quals s'agrupen les diferents formes d'un mot, és rellevant per a la sintaxi i té un caràcter perifèric dins l'estructura del mot, ja que els afixos flexius ocupen una posició més externa que els derivatius, com es pot comprovar en [[gas [der ‑ific-]] [flex a-ven]]. La flexió verbal se sol anomenar conjugació i la nominal declinació.
inflexió
inflexió
- ca flexió, n f
- ca inflexió, n f sin. compl.
- ca Flex, n f abrev.
- es flexión
- es inflexión
- es Flex abrev.
- fr flexion
- fr inflexion
- fr Flex abrev.
- en inflection
- en Infl abrev.
Definición
En la teoria del règim i del lligam, categoria gramatical que conté informació sobre el temps, l'aspecte, el mode i la concordança.
Nota
- Partint dels principis de la teoria de la X amb barra, se sol considerar que flexió és el nucli de l'oració, o sintagma flexiu, i que flexió pren el sintagma verbal com a complement i el sintagma nominal subjecte com a especificador: [SFlex SN [Flex' Flex SV]].
inflexió tonal
inflexió tonal
- ca inflexió tonal, n f
- es inflexión tonal
- fr inflexion tonale
- en tone inflection
Definición
Cadascuna de les variacions significatives (ascendent, descendent o mixta) que pot experimentar la corba melòdica d'una emissió fònica.
Nota
- V. entonació.
