Vocabulari de la música

Estil de jazz d'influència afrocubana, aparegut a Nova York durant els anys quaranta del segle XX, i caracteritzat per l'abandó de la continuïtat rítmica i la prolongació de les bases harmòniques.

Campana major i de so més greu d'un carilló.

Joc del clavecí, que sona en l'octava greu.

So greu i invariable d'un instrument sobre el qual recolza una polifonia rudimentària.

Registre de l'orgue, generalment de tubs tapats, un dels més indispensables i característics de l'instrument.

Corda més grossa i que dona el so més greu dels instruments de la família del llaüt i del violí.

Estil musical d'origen brasiler sorgit a finals dels anys cinquanta del segle XX, basat en la samba i amb influències del jazz.

Peça generalment d'eben que servix per a fixar el cordal dels instruments de la família del violí.

En l'orgue, comandament que permet introduir, amb un sol moviment del peu o de les mans, els jocs preparats prèviament.

Peça per a fixar les cordes de les arpes a la taula harmònica.