Argot culinari i gastronòmic

Ocell domèstic o salvatge, molt apreciat en les seves diverses espècies. El colomí o colom jove, molt tendre, se sol menjar rostit, però també reforça plats d'arròs i admet moltes preparacions. El colom passat de l'any ja es considera vell per a qualsevol preparació culinària. En canvi, els coloms salvatges (el més representatiu és el tudó), com a peça de caça de ploma, tenen nombroses possibilitats culinàries. La carn dels coloms salvatges és més densa i més perfumada que la dels coloms domèstics. La majoria de les receptes s'apliquen a les becades, becadells i ànecs petits. Els exemplars vells s'han de preparar amb coccions lentes: en cassola, compota, paté, etc.

Croqueta arrebossada i fregida composta de dues capes primes de pasta de sèmola amb formatge parmesà, entre les quals es fica una amanida, un puré o una guarnició de barqueta. Se serveixen com a entremès calent. En la mateixa forma es poden combinar moltes classes, solament variant-ne les amanides, els purés, el foie-gras, etc. El títol sempre serà el nom de la guarnició del farciment, ja que és el seu element principal.

Additiu destinat a modificar el color d'un producte alimentari industrial o d'un plat cuinat, en la superfície o en la massa. La seva funció és essencialment psicològica: de donar un aspecte més apetitós als productes, fet que pot induir a error sobre la seva composició. Alguns colorants són naturals, mentre que altres són sintètics. Cada país té la seva reglamentació autoritzada per a l'ús dels colorants: colorants de massa, colorants de superfície i per a l'escorça dels formatges. Els colorants naturals són gairebé tots d'origen vegetal, i els sintètics, gairebé tots vermells, constitueixen el grup més important.

Planta de la família de les cols, de tronxo molt curt, considerada una varietat de la col. L'arrel, de carn blanca, s'assembla a la dels naps, tant per l'aspecte com pel sabor, i es prepara com els naps. És poc nutritiva i no gaire estimada gastronòmicament.

Instrument per a tallar que consisteix en una fulla, generalment d'acer, amb una vora afilada, proveït d'un mànec de fusta, de metall, etc., a vegades formant una sola peça amb la fulla. Els ganivets del cuiner poden ser tan personals com pot ser-ho l'instrument per al músic: el seu pes, el seu equilibri i la seva forma tenen una importància fonamental.
L'utillatge clàssic comprèn, entre altres, les peces següents: els ganivets dits de carnisser (per a desossar, petit, de fulla curta, ample prop del mànec i punxegut a l'extrem), de tallar (amb la fulla llarga, ampla i punxeguda), el tallant de cuina amb el ganivet de colpejar (pesat, resistent i gruixut, per a partir els ossos i triturar-los, i per a tallar la carn), el ganivet per a filets de llenguado (de fulla llarga i flexible, punxegut per a treure els filets dels peixos, però també per a cisellar cebes i escalunyes, i tallar fruites i hortalisses), el ganivet de pernil (de fulla llarga i flexible, de punxa arrodonida, llis, alveolat o acanalat, per a tallar pernils i carns cuites, fredes o calentes), el ganivet de cuina "cap o xef" (de fulla molt ampla, rígida i punxeguda, per a tallar, llescar i picolar), el ganivet d'office o de servei (el més petit i el més emprat dels ganivets de cuina, de fulla punxeguda i no gaire ampla, per a pelar hortalisses i fruites, i efectuar tots els petits treballs), el coltell esmicolador (especialment concebut per a les hortalisses), el ganivet de llescar (molt llarg, de fulla flexible i punxegut, per a tallar la cansalada i les carns, però també per a tallar certs pastissos).
La bateria de la cuina casolana és més reduïda i comprèn, en general, un ganivet de serra, un de llescar i tallar, dos ganivets de servei i un ganivet de trinxar, eventualment un ganivet de pernil i un ganivet de filets de llenguado. Un petit utillatge diversificat complementa aquesta coltelleria-ganiveteria: el ganivet de pelar hortalisses, el de tomàquets (amb dents de serra molt fines), el ganivet d'obrir ostres, els d'escatar, d'acanalar, etc. L'utillatge professional de la cuina i de la carnisseria comprèn nombrosos ganivets, que varien segons els costums i les maneres de treballar de cada país, però és a la Xina, el Japó i l'Extrem Orient, on la coltelleria de cuina és més diversificada, a causa del virtuosisme dels seus cocs-cuiners.

Planta oleaginosa de la família de les cols (crucíferes) que pot assolir 130 cm d'alçada. Les seves llavors són riques en un oli groc, clar, d'olor forta, acre en la proporció del 30-40%. L'oli de colza no suporta la calor intensa, però té propietats dietètiques, es conserva bé i es manté líquid fins a prop dels 0 ºC. Les tiges florals d'aquesta col silvestre es poden menjar abans de la floració, igual que el bròquil.

Persona que menja a la mateixa taula junt amb altres persones, en una fonda, o un restaurant, celebrant un banquet, un àpat o una simple menjada.

Dit de tot allò que és apte com a aliment i que és saborós al paladar, sense perjudicar la salut.

Provisions de boca, coses necessàries de menjar i beure, mercaderies per a preparar un àpat, un banquet, una festa, etc.

Planta aromàtica originària del Turquestan. Les seves llavors oblongues, estriades i eriçonades de pèls tenen un sabor càlid, picant i quelcom acre. És un element clàssic del pa (en segons quins països), així com de certs embotits i d'alguns formatges.