Argot culinari i gastronòmic

Fer passar un líquid, un vi, un brou, una salsa o aliments cuits o crus per un colador, amb la finalitat de separar-los del seu líquid de rentada, de remull o de cocció. De coladors, n'hi ha de diferents formes i mides: un teixit, un sedàs o un estri metàl·lic com els coladors xinesos, per exemple. Tots tenen un disseny apropiat per al seu ús.

Hortalissa originària de Xipre. Es prepara bullida, sola o amb una altra hortalissa per servir-la com a verdura, però també es prepara coberta de beixamel i gratinada al forn, de guarnició d'algun plat i, fins i tot, si és tendra, crua en amanida. Del brou de bullir-la, que desprèn una olor forta, se'n fan sopes de pa escaldades, amb un raig d'oli d'oliva cru i all picat, excel·lent invent català, fàcil, ràpid, econòmic i boníssim. No s'ha de comprar esfullada (seria vella i hauria perdut les vitamines). S'ha de tenir en compte que porta un 50% de rebuig, i que en calen 200 g nets per a un plat de verdura, i 100 g per a amanida crua. Poc calòrica (30 cal per 100 g), rica en sofre, potassi, ferro i vitamines C, B1 i B2. Molt digestiva i una mica laxant.

Bolet de 15 cm d'alçada i uns 20 d'amplada de la mota. Ramificacions gruixudes, dividides en nombroses rametes curtes. Groc pàl·lid o roig coral als extrems superiors, peu carnós, gruixut i blanquinós. Carn fràgil. De molt bon gust, però perd qualitat quan és vell.

Planta herbàcia amb un tubercle carnós que s'assembla a l'arrel dels naps, tant per l'aspecte com pel sabor, i que es prepara com els naps. D'aquest tubercle carnós en surten unes grans fulles que s'empren sobretot en l'alimentació per al bestiar. És poc nutritiu i gastronòmicament molt poc estimat.

Planta herbàcia silvestre, de fulles blanquinoses i amb forma de punta de llança i flors blanques. Pot assolir els 80 cm d'alçària en llocs sense cultivar. En algunes comarques es menja bullida com a verdura i, si és tendra, en amanides.

Part del cos dels animals que uneix el cap i les espatlles. Culinàriament, el coll de totes les bèsties destinades a l'alimentació humana és considerat carn inferior, almenys de tercera classe, i és utilitzat per a preparacions senzilles de poc cost. Fins i tot el coll de l'aviram forma part del plat que, segons les contrades, es diu colls-i-punys, menuts, escaldums, gallinejats, etc.

Menjada ràpida, presa generalment fora de les hores habituals dels àpats, però que pot ser relativament consistent. Aquest tipus de menjada no és freqüent a Catalunya, és més propi dels països anglosaxons.

Decoració obtinguda humitejant la vora d'una copa de còctel amb suc de llimona o clara d'ou, i llavors submergint-la capgirada en sucre, sèmola (de vegades acolorida), xocolata en pols o sucre a la vainilla.

Acció d'arreplegar els productes que lleva la terra: raïm, olives, fruita, hortalisses, etc. En els vins, és imprescindible fer-hi constar l'any de la collita, ja que es consideren bons, molt bons i regulars, cosa que fa que el mateix tipus de vi, d'un any a l'altre, pugui tenir diferència de qualitat i de preu.

Plat consistent en un guisat amb les despulles de l'aviram: colls, pedrers, puntes d'ala, fetge, potes, etc. D'aquest plat, d'aquí a poc només en quedarà el record, malgrat que és ràpid de preparar, suculent i econòmic. No fa pas gaires anys, aquest plat feia córrer els pagesos en dies de mercat i aturar els traginers i transportistes en els hostals que es trobaven a peu de carretera.