subjecte lògic
subjecte lògic
- ca subjecte lògic, n m
- es sujeto lógico
- fr sujet logique
- en logical subject
Definició
Subjecte d'una oració activa, que s'identifica amb l'argument agent.
Nota
- En alguns models transformacionals, s'identifica amb el subjecte de l'estructura profunda que, per l'acció d'alguna regla transformacional, pot quedar relegat a la funció d'adjunt, o fins i tot desaparéixer, en l'estructura superficial. Per exemple, Els estudiants és el subjecte lògic de l'oració Els estudiants han sol·licitat molt aquesta beca.
subjecte múltiple
subjecte múltiple
- ca subjecte múltiple, n m
- es sujeto múltiple
- fr sujet multiple
- en coordinated subject
- en multiple subject
Definició
Subjecte que consta de més d'un nucli.
Nota
- Per exemple, el subjecte de l'oració Dibuixos, pintures i escultures integren aquesta exposició antològica.
subjecte nul
subjecte nul
- ca subjecte nul, n m
- ca subjecte buit, n m sin. compl.
- es sujeto vacío
- fr sujet nul
- en null subject
Definició
En la teoria del règim i del lligam, subjecte sense realització fonològica identificat amb la categoria nominal pro.
Nota
- Les llengües que, com el català, el castellà o el portugués, admeten aquest tipus de subjecte s'anomenen llengües amb subjecte nul o llengües pro-drop.
subjecte oracional
subjecte oracional
- ca subjecte oracional, n m
- es sujeto oracional
- fr sujet phrastique
- en sentential subject
Definició
Subjecte constituït no per un sintagma nominal sinó per una oració.
Nota
- Així, el subjecte de l'oració Que haja vingut resulta sospitós.
subjecte pacient
subjecte pacient
- ca subjecte pacient, n m
- es sujeto paciente
- fr sujet patient
- en patient subject
Definició
Subjecte gramatical de l'oració passiva.
Nota
- Per exemple, el subjecte de l'oració La manifestació va ser dissolta pels agents de policia.
subjecte psicològic
subjecte psicològic
- ca tòpic, n m
- ca subjecte psicològic, n m sin. compl.
- ca tema, n m sin. compl.
- es sujeto psicológico
- es tema
- es tópico
- fr sujet psychologique
- fr thème
- fr topique
- en psychological subject
- en theme
- en topic
Definició
Constituent sintàctic, situat generalment a l'inici de l'oració, que serveix de base per a introduir la predicació que segueix.
Nota
- El tòpic pot ser un sintagma nominal (com la bicicleta en La bicicleta, l'he deixada lligada al carrer) o preposicional (com d'aquest tema en D'aquest tema, fa temps que no en parlem), però també altres elements com ara un sintagma adverbial (com políticament en Políticament, no hi ha hagut conseqüències) o una oració (Anar d'escalada no m'abelleix molt ara). El tòpic pot aparéixer introduït per determinades locucions com respecte a, pel que fa a, quant a, etc.: Quant als horaris de classe, no es preveuen canvis. El tòpic sol aparéixer desvinculat de la resta de l'oració per mitjà d'una inflexió tonal, que es pot reflectir en l'escriptura mitjançant una coma. Si admet la pronominalització és représ per mitjà d'un pronom feble, com en De pa, no en vull més. Per extensió, el terme tòpic també designa la funció informativa d'aquest constituent. Amb el mateix significat, també s'usa a vegades el terme tema, encara que no tots els autors els equiparen.
subjecte tàcit
subjecte tàcit
- ca subjecte implícit, n m
- ca subjecte el·líptic, n m sin. compl.
- ca subjecte tàcit, n m sin. compl.
- es sujeto elíptico
- es sujeto implícito
- es sujeto tácito
- fr sujet elliptique
- fr sujet implicite
- fr sujet tacite
- en implicit subject
- en null subject
Definició
Subjecte sense realització fonològica.
Nota
- Per exemple, el subjecte de l'oració finita Ho sabia tot o el de l'oració d'infinitiu anar a la muntanya en l'oració composta M'agrada anar a la muntanya.
subjectivació
subjectivació
- ca subjectivació, n f
- ca subjectivització, n f sin. compl.
- es subjetivización
- fr subjectivisation
- en subjectification
Definició
Procés general de canvi semàntic d'acord amb el qual les unitats o construccions lingüístiques tendeixen a assolir progressivament un significat més intern i més relacionat amb el punt de vista de l'emissor.
Nota
- Elizabeth C. Traugott ha delimitat tres grans tendències en el procés de subjectivació: (1) dels significats basats en una situació descrita de manera externa als significats basats en una situació descrita de manera interna (avaluativa, perceptiva, cognitiva); (2) dels significats basats en una situació descrita de manera interna o externa als significats basats en una situació textual o metalingüística; (3) els significats tendeixen a basar-se progressivament en la creença, l'estat, l'actitud del parlant vers la proposició. L'adverbi amb valor aspectual encara, per exemple, es converteix en un marcador de concessivitat d'acord amb la tendència 1 (Encara que no ens ha retrucat), en un organitzador del discurs d'acord amb la tendència 2 (I encara una altra cosa…) i en un marcador avaluatiu d'acord amb la tendència 3 (Encara com t'ho van dir).
subjectivització
subjectivització
- ca subjectivació, n f
- ca subjectivització, n f sin. compl.
- es subjetivización
- fr subjectivisation
- en subjectification
Definició
Procés general de canvi semàntic d'acord amb el qual les unitats o construccions lingüístiques tendeixen a assolir progressivament un significat més intern i més relacionat amb el punt de vista de l'emissor.
Nota
- Elizabeth C. Traugott ha delimitat tres grans tendències en el procés de subjectivació: (1) dels significats basats en una situació descrita de manera externa als significats basats en una situació descrita de manera interna (avaluativa, perceptiva, cognitiva); (2) dels significats basats en una situació descrita de manera interna o externa als significats basats en una situació textual o metalingüística; (3) els significats tendeixen a basar-se progressivament en la creença, l'estat, l'actitud del parlant vers la proposició. L'adverbi amb valor aspectual encara, per exemple, es converteix en un marcador de concessivitat d'acord amb la tendència 1 (Encara que no ens ha retrucat), en un organitzador del discurs d'acord amb la tendència 2 (I encara una altra cosa…) i en un marcador avaluatiu d'acord amb la tendència 3 (Encara com t'ho van dir).
subjuntiu
subjuntiu
- ca subjuntiu, n m
- es subjuntivo
- fr subjonctif
- en subjunctive
Definició
Mode verbal que tradicionalment s'ha considerat que marca l'actitud subjectiva del parlant davant l'esdeveniment oracional, o millor, el caràcter no assertiu de l'oració.
Nota
- El subjuntiu és típicament un mode que apareix en contextos de subordinació, i per això a vegades s'ha anomenat conjuntiu. Concretament, es troba en oracions completives regides per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, emoció, etc. (Vol que vingues aviat), i en la majoria de les oracions subordinades que indiquen possibilitat o irrealitat (En cas que vinga, li ho direm). El subjuntiu, però, també apareix en algunes oracions simples que expressen desig (Tant de bo se'n recorde), i assumeix el valor imperatiu d'algunes persones en forma afirmativa (Vagen entrant, per favor) o negativa (No toques això!). En la majoria de contextos sintàctics, el subjuntiu no pot alternar amb l'indicatiu, cosa que ha dut alguns lingüistes a considerar que es tracta d'una categoria redundant. Hi ha, però, contextos en què els dos modes contrasten. En oracions com ara Diu que {vinga/ve} el subjuntiu assenyala el caràcter volitiu de l'oració principal mentre que l'indicatiu assenyala que es tracta d'un acte de parla indirecte. En oracions com ara El fet que {haja/ha} vingut és molt significatiu, l'alternança modal té a veure amb diferències pragmaticoinformatives (major importància informativa amb indicatiu i menor amb subjuntiu). En uns altres contextos, l'alternança modal entre indicatiu i subjuntiu es deu a motius purament diacrònics i, en general, no estableix cap diferència significativa. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions Quan {vindràs/vingues} ja ens ho contaràs tot, Si {vinguesses/venies} aviat… Els temps del mode subjuntiu són el present, l'imperfet, el perfet i el plusquamperfet. En alguns dialectes existeixen també formes de passat perifràstic (vaja cantar o vagi cantar) i de passat anterior perifràstic (vaja haver cantat o vagi haver cantat). Aquestes formes són, però, poc usuals.
