Vocabulari de la música

Composició musical de compàs binari, emparentada amb el tango però de ritme més ràpid i viu, i amb uns girs melòdics molt característics, nascuda en el segle XIX i típica de l'Argentina i de l'Uruguai.

Persona que canta milongues.

Figura musical que en la notació proporcional val la mitat o la tercera part d'una semibreu.

Estil musical conreat a partir de la dècada dels seixanta del segle XX, que pretén una simplificació dels materials compositius per mitjà de l'aplicació d'un cert estatisme harmònic, patrons rítmics repetits i xicotetes unitats melòdiques diatòniques.

Músic instrumentista adscrit a una cort o a una capella eclesiàstica.

Músic instrumentista adscrit a una cort o a una capella eclesiàstica.

Gènere teatral musical típicament nord-americà, molt popular entre els anys 1840 i 1900, en què intèrprets blancs es pintaven la cara i interpretaven cançons i balls on caricaturitzaven els negres.

Composició musical purament instrumental, en compàs ternari i moviment moderat, que s'intercalava entre els temps d'una sonata, un quartet o una simfonia.

Instrument musical idiòfon que consistix en un tub de canya o de cartó, tancat en un dels extrems amb una membrana de paper fi o d'un altre material semblant, que vibra quan es canta en l'altre extrem.

Composició musical pròpia del segle XII, basada en la musicalització del salm 51 (50) de l'Antic Testament.