Formants cultes (1): Norma general i tria de variants per a la creació d'un mot complex
Formants cultes (1): Norma general i tria de variants per a la creació d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
- ca Formants cultes (1): Norma general i tria de variants per a la creació d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
Definició
Els formants cultes són un dels recursos existents en català per a la creació de paraules. (Considerem formants cultes les formes procedents del llatí o del grec que no funcionen com a paraules independents en català però que sí que serveixen per a crear paraules catalanes.) A l'hora d'utilitzar aquests formants, convé tenir en compte diverses qüestions, referides a la norma general (exposada en aquesta fitxa), la grafia dels formants en contacte i l'accentuació de la paraula resultant.
A. NORMA GENERAL
Per a formar termes amb elements cultes, en català es prenen formants llatins o bé la forma llatinitzada de formants grecs.
Exemple 1: ca solecisme < la soloecismus < gr soloikismós
Exemple 2: ca econòmic < la oeconomicus < gr oikonomikós
Els formants cultes es prenen en la forma plena de l'arrel llatina, que es dona en determinats casos de la declinació (per exemple, en el cas genitiu, però no en els casos nominatiu o acusatiu).
Exemple 1: somat(o)-, forma culta del grec sôma (nominatiu), sómatos (genitiu)
Exemple 2: ginec(o)-, forma culta del grec gyné (nominatiu), gynaikós (genitiu)
B. CRITERIS DE TRIA EN CAS DE VARIANTS
En cas que un terme es presenti amb diverses variants i se'n vulgui prioritzar una, convé valorar el conjunt de criteris següents, que no són excloents entre ells:
B1. Adequació a la norma general
B1.1 Forma llatinitzada
En els termes d'origen grec, té preferència la forma llatinitzada respecte a la forma grega original.
Exemple: clistocarp (i no *cleistocarp) [perquè la forma llatinitzada és clisto-]
B1.2. Forma plena de l'arrel
Té preferència la forma plena de l'arrel (extreta del genitiu), respecte de la forma reduïda.
Exemple: megalocèfal (i no *megacèfal) [perquè l'arrel completa és megalo-]
B2. Homogeneïtat
En els compostos, tenen preferència les construccions amb formants de la mateixa llengua clàssica (grec o llatí) respecte a les construccions que barregen formants de llengües clàssiques diferents i, sobretot, respecte a construccions que barregen un formant culte i un formant de lèxic comú o d'una altra llengua actual).
Exemple 1: dipiràmide (grec + grec) i no *bipiràmide (llatí + grec)
Exemple 2: tubericultura (llatí + llatí) i no *tofonicultura (català + llatí) o *truficultura (francès + llatí)
B3. Analogia amb altres llengües
És convenient tenir en compte les formes adoptades en les llengües de referència.
Exemples: impedància, reactància, conductància i no *impedència, *reactència, *conductència [en correspondència amb les formes franceses impédance, réactance, conductance, malgrat que el sufix català corresponent seria -ència, pel pes en l'ús del català d'aquestes formes del francès]
B4. Coherència dins la mateixa família
Tenen preferència les formacions que mantenen l'accentuació de les formes ja incorporades a la llengua.
B5. Ús
Tenen preferència les formes més utilitzades.
Exemple 1: anquilosi i no *ancilosi [tot i que per etimologia seria preferible la forma amb c]
Exemple 2: plasmagel i no *plasmatogel [tot i que la forma completa de l'arrel és plasmato-]
B6. Formes tradicionals
Tenen preferència les formes tradicionals respecte a les mateixes formes esmenades.
Exemple: cirurgia i cirurgià | cirurgiana i no *quirurgia i *quirurgià | *quirurgiana [perquè les formes amb c ja són medievals]; en canvi, quirúrgic -a, perquè és una forma moderna i s'adapta a la norma general.
A. NORMA GENERAL
Per a formar termes amb elements cultes, en català es prenen formants llatins o bé la forma llatinitzada de formants grecs.
Exemple 1: ca solecisme < la soloecismus < gr soloikismós
Exemple 2: ca econòmic < la oeconomicus < gr oikonomikós
Els formants cultes es prenen en la forma plena de l'arrel llatina, que es dona en determinats casos de la declinació (per exemple, en el cas genitiu, però no en els casos nominatiu o acusatiu).
Exemple 1: somat(o)-, forma culta del grec sôma (nominatiu), sómatos (genitiu)
Exemple 2: ginec(o)-, forma culta del grec gyné (nominatiu), gynaikós (genitiu)
B. CRITERIS DE TRIA EN CAS DE VARIANTS
En cas que un terme es presenti amb diverses variants i se'n vulgui prioritzar una, convé valorar el conjunt de criteris següents, que no són excloents entre ells:
B1. Adequació a la norma general
B1.1 Forma llatinitzada
En els termes d'origen grec, té preferència la forma llatinitzada respecte a la forma grega original.
Exemple: clistocarp (i no *cleistocarp) [perquè la forma llatinitzada és clisto-]
B1.2. Forma plena de l'arrel
Té preferència la forma plena de l'arrel (extreta del genitiu), respecte de la forma reduïda.
Exemple: megalocèfal (i no *megacèfal) [perquè l'arrel completa és megalo-]
B2. Homogeneïtat
En els compostos, tenen preferència les construccions amb formants de la mateixa llengua clàssica (grec o llatí) respecte a les construccions que barregen formants de llengües clàssiques diferents i, sobretot, respecte a construccions que barregen un formant culte i un formant de lèxic comú o d'una altra llengua actual).
Exemple 1: dipiràmide (grec + grec) i no *bipiràmide (llatí + grec)
Exemple 2: tubericultura (llatí + llatí) i no *tofonicultura (català + llatí) o *truficultura (francès + llatí)
B3. Analogia amb altres llengües
És convenient tenir en compte les formes adoptades en les llengües de referència.
Exemples: impedància, reactància, conductància i no *impedència, *reactència, *conductència [en correspondència amb les formes franceses impédance, réactance, conductance, malgrat que el sufix català corresponent seria -ència, pel pes en l'ús del català d'aquestes formes del francès]
B4. Coherència dins la mateixa família
Tenen preferència les formacions que mantenen l'accentuació de les formes ja incorporades a la llengua.
B5. Ús
Tenen preferència les formes més utilitzades.
Exemple 1: anquilosi i no *ancilosi [tot i que per etimologia seria preferible la forma amb c]
Exemple 2: plasmagel i no *plasmatogel [tot i que la forma completa de l'arrel és plasmato-]
B6. Formes tradicionals
Tenen preferència les formes tradicionals respecte a les mateixes formes esmenades.
Exemple: cirurgia i cirurgià | cirurgiana i no *quirurgia i *quirurgià | *quirurgiana [perquè les formes amb c ja són medievals]; en canvi, quirúrgic -a, perquè és una forma moderna i s'adapta a la norma general.
Nota
- 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes Formants cultes (2): Grafia dels formants d'un mot complex i Formants cultes (3): Accentuació d'un mot complex.
- 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document de criteri original, Formació de termes amb elements cultes, en l'apartat Criteris terminològics > Criteris lingüístics > Per al treball terminològic del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/formacio-elements-cultes.pdf). [Aquest document és la publicació d'un criteri normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT l'any 1990.]
Formants cultes (2): Grafia dels formants d'un mot complex
Formants cultes (2): Grafia dels formants d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
- ca Formants cultes (2): Grafia dels formants d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
Definició
Els formants cultes són un dels recursos existents en català per a la creació de paraules. (Considerem formants cultes les formes procedents del llatí o del grec que no funcionen com a paraules independents en català però que sí que serveixen per a crear paraules catalanes.) A l'hora d'utilitzar aquests formants, convé tenir en compte diverses qüestions, referides a la norma general, la grafia dels formants en contacte (exposada en aquesta fitxa) i l'accentuació de la paraula resultant.
A. PREFIXOS
En general els prefixos no es modifiquen quan s'adjunten a un altre formant. (Considerem prefixos els formants procedents de prefixos llatins i grecs, com ara anti-, pre-, post- i ultra-; sovint tenen un valor preposicional.)
Exemples.: posttònic, antiaeri, ultraatòmic
Excepció 1: Alguns prefixos són objecte d'assimilació consonàntica. (Ex.: in- [indefinit, il·lògic, impertinent, irracional]; sin- [sincrònic, sil·logisme, simplasma])
Excepció 2: Els prefixos a- i co- afegits a un formant amb r inicial comporten la duplicació d'aquesta r. (Ex.: arrítmia, correferència) [Vegeu el punt F.]
B. FORMES PREFIXADES INVARIABLES
Una sèrie limitada de formes prefixades són invariables. (Considerem formes prefixades els formants procedents de paraules lliures del llatí o el grec que en català s'anteposen a un altre formant per a construir un compost).
Exemples: bi- (bivalve), braqui- (braquiür), hemi- (hemiplegia), mega- (megaesòfag), multi- (multiaxial), pan- (panmielitis), paqui- (paquiderm), pluri- (pluridimensional), poli- (poliartritis), taqui- (taquicàrdia), taxi- (taxidèrmia), tele- (teleassistència), tri- (triacetat)
C. FORMES PREFIXADES SENSE VOCAL D'ENLLAÇ
Quan el segon formant és d'origen culte i comença amb vocal, és habitual que el primer formant no prengui cap vocal d'enllaç.
Exemples: proteràndria, termalgèsia, osteïtis, enuràlgia
Excepció: Els formants breus que podrien resultar incomprensibles mantenen la vocal. (Ex.: iso- [isoèdric -a], bio-, eco-, neo-)
D. FORMES PREFIXADES AMB VOCAL D'ENLLAÇ
D1. Adjuntades a formes sufixades llatines començades amb consonant
Les formes prefixades que s'adjunten a una forma sufixada que ja era forma sufixada en llatí i que comença amb consonant prenen la vocal d'enllaç i. (Considerem formes sufixades els formants procedents de paraules lliures que es posposen a un altre formant per a construir un compost.)
Exemples: herbicida, centrífug, velocípede, caducifoli, piscicultor, aqüífer, acidificació
Excepció: Amb -metria i -metre hi ha casos de formes prefixades amb final en -i i casos amb final en -o. (Ex.: planimetria, sacarímetre; craniometria, pluviòmetre.)
D2. Adjuntades a formants començats amb consonant diferent de r i s
Les formes prefixades que s'adjunten a un formant que no era forma sufixada en llatí i que comença amb consonant diferent de r o s prenen la vocal d'enllaç o.
Exemples: cardiovascular, heterosexual, escenografia, condriosoma, galactocele, pseudoscopi, psicofàrmac, neuròleg | neuròloga, biogeoquímic
D3. Adjuntades a paraules del català
Les formes prefixades que s'adjunten a un formant que és una paraula del català solen prendre la vocal d'enllaç o en tots els contextos.
Exemples: psicoanàlisi, microona, macroeconomia, psicoestètic, termoanalgèsia, neuroanatomia
E. SEGON FORMANT COMENÇAT AMB S + [CONSONANT]
E1. És un formant coincident amb una paraula del català
Quan el segon formant d'un compost (manllevat o creat en català) coincideix formalment i semànticament amb una paraula catalana, s'escriu una e (anomenada e protètica) com a lletra inicial d'aquest segon formant.
Exemples: cardioespasme (per coincidència amb espasme), bioespeleologia (per coincidència amb espeleologia); antiestàtic, biestable, contraespionatge, poliesportiu, subespècie, autoescola
Excepció 1: Si l'accent tònic del compost recau en el primer formant, no s'escriu la e protètica (Ex.: megàspora [malgrat espora])
Excepció 2: Si el caràcter complex no és evident, no s'escriu la e protètica. (Ex.: substrat [malgrat estrat])
E2. És un formant no coincident amb cap paraula del català
Quan el segon formant d'un compost no coincideix formalment i semànticament amb una paraula catalana, no s'escriu la e protètica davant del segon formant.
Exemples: angiosperm, microscopi
F. SEGON FORMANT COMENÇAT AMB R O S + [VOCAL]
Quan s'adjunta un prefix o una forma prefixada a un segon formant començat amb r o s+[vocal], generalment no hi ha ni duplicació de r o s ni cap altre canvi gràfic.
. En la pronúncia, es considera que la r és múltiple (=rr) i la s és sorda (=ss).
Exemples.¡: asèpal, antireumàtic, multiracial, ecosistema
Excepció 1: Amb els prefixos a- i co- es duplica la r del segon formant. (Ex.: arrítimia, correferent)]
Excepció 2: Els formants grecs ràfia, ràgia, raqui(o), reo, rexi, rin(o), rinco, riz(o) i rod(o) dupliquen la r quan se'ls adjunta un primer formant acabat en vocal. (Ex.: gastrorràfia, menorràgia, cefalorraquidi, piorrea, otorrinolaringologia, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon)
Excepció 3: En paraules antigues de llengua general, hi ha duplicació de r o s. (Ex.: birrem, trirrem, pressuposar.)
A. PREFIXOS
En general els prefixos no es modifiquen quan s'adjunten a un altre formant. (Considerem prefixos els formants procedents de prefixos llatins i grecs, com ara anti-, pre-, post- i ultra-; sovint tenen un valor preposicional.)
Exemples.: posttònic, antiaeri, ultraatòmic
Excepció 1: Alguns prefixos són objecte d'assimilació consonàntica. (Ex.: in- [indefinit, il·lògic, impertinent, irracional]; sin- [sincrònic, sil·logisme, simplasma])
Excepció 2: Els prefixos a- i co- afegits a un formant amb r inicial comporten la duplicació d'aquesta r. (Ex.: arrítmia, correferència) [Vegeu el punt F.]
B. FORMES PREFIXADES INVARIABLES
Una sèrie limitada de formes prefixades són invariables. (Considerem formes prefixades els formants procedents de paraules lliures del llatí o el grec que en català s'anteposen a un altre formant per a construir un compost).
Exemples: bi- (bivalve), braqui- (braquiür), hemi- (hemiplegia), mega- (megaesòfag), multi- (multiaxial), pan- (panmielitis), paqui- (paquiderm), pluri- (pluridimensional), poli- (poliartritis), taqui- (taquicàrdia), taxi- (taxidèrmia), tele- (teleassistència), tri- (triacetat)
C. FORMES PREFIXADES SENSE VOCAL D'ENLLAÇ
Quan el segon formant és d'origen culte i comença amb vocal, és habitual que el primer formant no prengui cap vocal d'enllaç.
Exemples: proteràndria, termalgèsia, osteïtis, enuràlgia
Excepció: Els formants breus que podrien resultar incomprensibles mantenen la vocal. (Ex.: iso- [isoèdric -a], bio-, eco-, neo-)
D. FORMES PREFIXADES AMB VOCAL D'ENLLAÇ
D1. Adjuntades a formes sufixades llatines començades amb consonant
Les formes prefixades que s'adjunten a una forma sufixada que ja era forma sufixada en llatí i que comença amb consonant prenen la vocal d'enllaç i. (Considerem formes sufixades els formants procedents de paraules lliures que es posposen a un altre formant per a construir un compost.)
Exemples: herbicida, centrífug, velocípede, caducifoli, piscicultor, aqüífer, acidificació
Excepció: Amb -metria i -metre hi ha casos de formes prefixades amb final en -i i casos amb final en -o. (Ex.: planimetria, sacarímetre; craniometria, pluviòmetre.)
D2. Adjuntades a formants començats amb consonant diferent de r i s
Les formes prefixades que s'adjunten a un formant que no era forma sufixada en llatí i que comença amb consonant diferent de r o s prenen la vocal d'enllaç o.
Exemples: cardiovascular, heterosexual, escenografia, condriosoma, galactocele, pseudoscopi, psicofàrmac, neuròleg | neuròloga, biogeoquímic
D3. Adjuntades a paraules del català
Les formes prefixades que s'adjunten a un formant que és una paraula del català solen prendre la vocal d'enllaç o en tots els contextos.
Exemples: psicoanàlisi, microona, macroeconomia, psicoestètic, termoanalgèsia, neuroanatomia
E. SEGON FORMANT COMENÇAT AMB S + [CONSONANT]
E1. És un formant coincident amb una paraula del català
Quan el segon formant d'un compost (manllevat o creat en català) coincideix formalment i semànticament amb una paraula catalana, s'escriu una e (anomenada e protètica) com a lletra inicial d'aquest segon formant.
Exemples: cardioespasme (per coincidència amb espasme), bioespeleologia (per coincidència amb espeleologia); antiestàtic, biestable, contraespionatge, poliesportiu, subespècie, autoescola
Excepció 1: Si l'accent tònic del compost recau en el primer formant, no s'escriu la e protètica (Ex.: megàspora [malgrat espora])
Excepció 2: Si el caràcter complex no és evident, no s'escriu la e protètica. (Ex.: substrat [malgrat estrat])
E2. És un formant no coincident amb cap paraula del català
Quan el segon formant d'un compost no coincideix formalment i semànticament amb una paraula catalana, no s'escriu la e protètica davant del segon formant.
Exemples: angiosperm, microscopi
F. SEGON FORMANT COMENÇAT AMB R O S + [VOCAL]
Quan s'adjunta un prefix o una forma prefixada a un segon formant començat amb r o s+[vocal], generalment no hi ha ni duplicació de r o s ni cap altre canvi gràfic.
. En la pronúncia, es considera que la r és múltiple (=rr) i la s és sorda (=ss).
Exemples.¡: asèpal, antireumàtic, multiracial, ecosistema
Excepció 1: Amb els prefixos a- i co- es duplica la r del segon formant. (Ex.: arrítimia, correferent)]
Excepció 2: Els formants grecs ràfia, ràgia, raqui(o), reo, rexi, rin(o), rinco, riz(o) i rod(o) dupliquen la r quan se'ls adjunta un primer formant acabat en vocal. (Ex.: gastrorràfia, menorràgia, cefalorraquidi, piorrea, otorrinolaringologia, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon)
Excepció 3: En paraules antigues de llengua general, hi ha duplicació de r o s. (Ex.: birrem, trirrem, pressuposar.)
Nota
- 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes Formants cultes (1): Norma general i tria de variants per a la creació d'un mot complex i Formants cultes (3): Accentuació d'un mot complex.
- 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document de criteri original, Formació de termes amb elements cultes, en l'apartat Criteris terminològics > Criteris lingüístics > Per al treball terminològic del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/formacio-elements-cultes.pdf). [Aquest document és la publicació d'un criteri normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT l'any 1990.] (S'han aplicat sobre aquest criteri les modificacions ortogràfiques establertes per l'IEC l'octubre del 2016.)
Formants cultes (3): Accentuació d'un mot complex
Formants cultes (3): Accentuació d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
- ca Formants cultes (3): Accentuació d'un mot complex
Criteris lingüístics > 03 Formació per composició
Definició
Els formants cultes són un dels recursos existents en català per a la creació de paraules. (Considerem formants cultes les formes procedents del llatí o del grec que no funcionen com a paraules independents en català però que sí que serveixen per a crear paraules catalanes.) A l'hora d'utilitzar aquests formants, convé tenir en compte diverses qüestions, referides a la norma general, la grafia dels formants en contacte i l'accentuació de la paraula resultant (exposada en aquesta fitxa).
A. FORMES PREFIXADES
En una paraula composta, l'accent tònic principal (o accent primari) està determinat pel segon formant (vegeu el punt B). Tot i això, les formes prefixades tenen un accent tònic propi (accent secundari), que fa que en el compost hi hagi una segona síl·laba que sobresurt en la pronúncia. A més, l'accent secundari determina la pronúncia vocàlica en els dialectes orientals, ja que la a, la e i la o d'una síl·laba amb accent secundari es mantenen, en comptes de passar a vocal neutra (la a i la e) i a u (la o).
Exemples: heterosexual (=hètero+sexuál), medicoquirúrgic (=mèdico+quirúrgic), cefalometria (cèfalo+metría) (Indiquem l'accent primari amb un accent tancat, [´], i l'accent secundari amb un accent obert, [`].)
B. FORMES SUFIXADES
. Per a establir quina és la síl·laba tònica d'una forma sufixada es recorre a la pronúncia llatina i no a la pronúncia grega.
Excepció: En determinats compostos se segueix l'accentuació original grega (filosofia, teologia, al costat de història, neurastènia).
. La forma sufixada determina quin és l'accent primari d'un compost, és a dir si es tracta d'una paraula aguda, plana o esdrúixola. Aquesta determinació pot ser per mitjà d'una forma sufixada tònica o bé per mitjà d'una forma sufixada que atreu l'accent tònic sobre la síl·laba anterior a ella.
B1. Forma sufixada tònica
La majoria de formes sufixades d'origen llatí o grec són tòniques, és a dir que, en l'interior d'un compost, atreuen l'accent cap a una de les seves pròpies síl·labes.
Exemple 1: Llatí -cida (insecticida), -cultor (agricultor), -forme (pisciforme ), -lingüe (bilingüe)
Exemple 2: Grec -agog (demagog), -àlgia (neuràlgia), -antrop (misantrop), -clasta (iconoclasta), -crom (policrom), -èctasi (branquioèctasi), -estèsia (radioestèsia), -glot (poliglot), -òptria (diòptria), -plegia (hemiplegia), -tropia (al·lotropia)
B2. Forma sufixada àtona amb desplaçament d'accent
Determinades formes sufixades són àtones, és a dir que no porten l'accent tònic en el compost; aquestes formes, però, atreuen l'accent cap a la síl·laba anterior a elles (és a dir, cap a l'última síl·laba del primer formant).
Exemple 1: Llatí -cola (agrícola), -fer (aqüífer), -fug (centrífug), -grad (plantígrad), -par (vivípar), -pede (unípede), -vor (carnívor)
Exemple 2: Grec -bar (isòbar), -bol (discòbol), -cer (quelícer), -cit (leucòcit), -crata (autòcrata), -cron (isòcron), -drom (hipòdrom), -fag (antropòfag), -fan (piròfan), -fil (anglòfil), -fit (tal·lòfit), -fob (zoòfob), -fon (telèfon), -for (semàfor), -gam (polígam), -gen (al·lucinogen), -gin (misogin), -gon (octògon), -graf (estilògraf), -latra (idòlatra), -leg (geòleg), -lisi (electròlisi), -lit (monòlit), -man (megalòman). -metre (quilòmetre), -nom (agrònom), -pode (miriàpode), -polis (necròpolis), -pter (dípter), -stasi (iconòstasi), -stat (termòstat),-stic (acròstic), -top (isòtop), -tric (holòtric)
A. FORMES PREFIXADES
En una paraula composta, l'accent tònic principal (o accent primari) està determinat pel segon formant (vegeu el punt B). Tot i això, les formes prefixades tenen un accent tònic propi (accent secundari), que fa que en el compost hi hagi una segona síl·laba que sobresurt en la pronúncia. A més, l'accent secundari determina la pronúncia vocàlica en els dialectes orientals, ja que la a, la e i la o d'una síl·laba amb accent secundari es mantenen, en comptes de passar a vocal neutra (la a i la e) i a u (la o).
Exemples: heterosexual (=hètero+sexuál), medicoquirúrgic (=mèdico+quirúrgic), cefalometria (cèfalo+metría) (Indiquem l'accent primari amb un accent tancat, [´], i l'accent secundari amb un accent obert, [`].)
B. FORMES SUFIXADES
. Per a establir quina és la síl·laba tònica d'una forma sufixada es recorre a la pronúncia llatina i no a la pronúncia grega.
Excepció: En determinats compostos se segueix l'accentuació original grega (filosofia, teologia, al costat de història, neurastènia).
. La forma sufixada determina quin és l'accent primari d'un compost, és a dir si es tracta d'una paraula aguda, plana o esdrúixola. Aquesta determinació pot ser per mitjà d'una forma sufixada tònica o bé per mitjà d'una forma sufixada que atreu l'accent tònic sobre la síl·laba anterior a ella.
B1. Forma sufixada tònica
La majoria de formes sufixades d'origen llatí o grec són tòniques, és a dir que, en l'interior d'un compost, atreuen l'accent cap a una de les seves pròpies síl·labes.
Exemple 1: Llatí -cida (insecticida), -cultor (agricultor), -forme (pisciforme ), -lingüe (bilingüe)
Exemple 2: Grec -agog (demagog), -àlgia (neuràlgia), -antrop (misantrop), -clasta (iconoclasta), -crom (policrom), -èctasi (branquioèctasi), -estèsia (radioestèsia), -glot (poliglot), -òptria (diòptria), -plegia (hemiplegia), -tropia (al·lotropia)
B2. Forma sufixada àtona amb desplaçament d'accent
Determinades formes sufixades són àtones, és a dir que no porten l'accent tònic en el compost; aquestes formes, però, atreuen l'accent cap a la síl·laba anterior a elles (és a dir, cap a l'última síl·laba del primer formant).
Exemple 1: Llatí -cola (agrícola), -fer (aqüífer), -fug (centrífug), -grad (plantígrad), -par (vivípar), -pede (unípede), -vor (carnívor)
Exemple 2: Grec -bar (isòbar), -bol (discòbol), -cer (quelícer), -cit (leucòcit), -crata (autòcrata), -cron (isòcron), -drom (hipòdrom), -fag (antropòfag), -fan (piròfan), -fil (anglòfil), -fit (tal·lòfit), -fob (zoòfob), -fon (telèfon), -for (semàfor), -gam (polígam), -gen (al·lucinogen), -gin (misogin), -gon (octògon), -graf (estilògraf), -latra (idòlatra), -leg (geòleg), -lisi (electròlisi), -lit (monòlit), -man (megalòman). -metre (quilòmetre), -nom (agrònom), -pode (miriàpode), -polis (necròpolis), -pter (dípter), -stasi (iconòstasi), -stat (termòstat),-stic (acròstic), -top (isòtop), -tric (holòtric)
Nota
- 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes Formants cultes (1): Norma general i tria de variats per a la creació d'un mot complex i Formants cultes (2): Grafia dels formants d'un mot complex.
- 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document de criteri original, Formació de termes amb elements cultes, en l'apartat Criteris terminològics > Criteris lingüístics > Per al treball terminològic del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/formacio-elements-cultes.pdf). [Aquest document és la publicació d'un criteri normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT l'any 1990.]
Fórmules químiques
Fórmules químiques
Criteris d'especialitat > Química, Criteris metodològics > Equivalents
- ca Fórmules químiques
Criteris d'especialitat > Química, Criteris metodològics > Equivalents
Definició
Una fórmula química té un caràcter indicador respecte a una substància, ja que permet distingir-la de les altres substàncies sense necessitat de recórrer a cap més informació. Es pot entendre, doncs, com una manera bàsicament gràfica de referir-se a una substància, de manera similar a com un símbol es refereix gràficament a una unitat de mesura.
En una fitxa terminològica, doncs, sembla que cal donar-hi un tractament de denominació. Alhora, com que símbol ja té un significat determinat en química (un símbol s'associa a un element químic i no a una substància), es proposa atribuir-li un nom de llengua específic: fórmula (amb el codi for).
Exemple: àcid clorhídric n m; es ácido clorhídrico; fr acide chlorydrique; en chlorydric acid; for HCl | Solució aquosa de clorur d'hidrogen gas, fumant a l'aire, incolora o groguenca, de caràcter àcid fort i molt corrosiva.
Tot i això, el tractament habitual en els productes terminològics i lexicogràfics consisteix a recollir les fórmules químiques en el camp de la definició o en un camp de text complementari (nota, observació, etc.).
. Creiem que aquest tractament no és satisfactori pels motius següents:
(1) En el camp definició: La fórmula química no és un tret característic més de la substància que contribueixi, juntament amb els altres trets, a singularitzar-la, sinó que la identifica amb una precisió absoluta.
(2) En un camp de text complementari: La fórmula química no es pot entendre com una informació complementària, i doncs prescindible, sinó que és essencial per a la identificació de la substància.
En una fitxa terminològica, doncs, sembla que cal donar-hi un tractament de denominació. Alhora, com que símbol ja té un significat determinat en química (un símbol s'associa a un element químic i no a una substància), es proposa atribuir-li un nom de llengua específic: fórmula (amb el codi for).
Exemple: àcid clorhídric n m; es ácido clorhídrico; fr acide chlorydrique; en chlorydric acid; for HCl | Solució aquosa de clorur d'hidrogen gas, fumant a l'aire, incolora o groguenca, de caràcter àcid fort i molt corrosiva.
Tot i això, el tractament habitual en els productes terminològics i lexicogràfics consisteix a recollir les fórmules químiques en el camp de la definició o en un camp de text complementari (nota, observació, etc.).
. Creiem que aquest tractament no és satisfactori pels motius següents:
(1) En el camp definició: La fórmula química no és un tret característic més de la substància que contribueixi, juntament amb els altres trets, a singularitzar-la, sinó que la identifica amb una precisió absoluta.
(2) En un camp de text complementari: La fórmula química no es pot entendre com una informació complementària, i doncs prescindible, sinó que és essencial per a la identificació de la substància.
Nota
- 1. Hi ha diversos tipus de fórmules químiques (empíriques, moleculars, desenvolupades i estructurals), segons el grau de precisió i els paràmetres tinguts en compte. Per tant, una mateixa substància pot rebre fórmules diverses i, fins tot, una fórmula amb un nivell baix de precisió podria ser comuna a diverses substàncies. És una situació similar a la sinonímia habitual en les denominacions, que fa que un mateix terme pugui tenir diverses denominacions o bé que termes diferents comparteixin una mateixa denominació.
- 2. En àmbits diferents de la química, com ara les matemàtiques o la física, també són habituals les fórmules. En aquests casos, però, les fórmules són un mitjà per a obtenir el referent a partir d'altres magnituds o quantitats conegudes, com demostra el fet que sovint s'hi ha d'especificar quin és el valor de les variables tingudes en compte. Per a casos així, es proposa recollir la fórmula a l'interior d'una nota, com a informació complementària a la definició.
- 3. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document de criteri original, Fórmules químiques, en l'apartat Criteris terminològics > Criteris lingüístics > Per al treball terminològic del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/formules-quimiques.pdf).
Fragàncies de perfums: nota, nota de cap, nota de sortida, nota de cor, nota mitjana, nota de base o nota de fons?
Fragàncies de perfums: nota, nota de cap, nota de sortida, nota de cor, nota mitjana, nota de base o nota de fons?
Criteris d'especialitat > Imatge personal
- ca Fragàncies de perfums: nota, nota de cap, nota de sortida, nota de cor, nota mitjana, nota de base o nota de fons?
- es nota (nota), n f
- es nota de corazón (nota de cor), n f
- es nota de fondo (nota de base), n f
- es nota de salida (nota de cap), n f
- fr note (nota), n f
- fr note de coeur (nota de cor), n f
- fr note de fond (nota de base), n f
- fr note de tête (nota de cap), n f
- en base note (nota de base), n
- en middle note (nota de cor), n
- en note (nota), n
- en top note (nota de cap), n
Criteris d'especialitat > Imatge personal
Definició
Tant nota, com nota de cap i nota de sortida, com nota de cor i nota mitjana, com nota de base i nota de fons es consideren formes adequades per a fer referència a les fragàncies dels perfums, encara que tenen significats diferents:
- Una nota (forma normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT) és cadascun dels constituents bàsics que es poden percebre en la fragància d'un perfum.
. L'equivalent castellà és nota; el francès, note, i l'anglès, note.
En canvi, els termes següents designen tipus concrets de notes:
- Les notes de cap, o les notes de sortida (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes fresques i lleugeres que desprenen els components més volàtils del perfum, de manera que només es perceben en el moment que s'aplica o que se n'obre un flascó, ja que es fan imperceptibles al cap d'uns minuts.
. Els equivalents castellans són nota alta, nota de cabeza i nota de salida; el francès, note de tête, i els anglesos, head note i top note.
- Les notes de cor, o les notes mitjanes (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes que constitueixen l'essència del perfum i li donen la identitat; les notes de cor es comencen a percebre a mesura que es deixen de percebre les notes de cap.
. Els equivalents castellans són nota de corazón, nota de cuerpo i nota media; els francesos, note de coeur i note de corps, i els anglesos, heard note, mid note i middle note.
- Les notes de base, o les notes de fons (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes que desprenen els components menys volàtils d'un perfum i, per tant les que fixen el perfum i li donen profunditat i solidesa; les notes de base es comencen a percebre a mesura que es deixen de percebre les notes de cor i s'evaporen lentament, fins al punt que poden persistir durant hores o durant dies.
. Els equivalents castellans són nota baja, nota de base i nota de fondo; els francesos, note de base i note de fond, i els anglesos, back note, background note, base note i bottom note.
Els motius de la tria de totes aquestes formes són els següents:
(1) Són d'ús habitual en l'àmbit de la perfumeria.
(2) Tenen l'aval de diversos especialistes del sector.
(3) Es documenten formes anàlogues en les altres llengües.
- Una nota (forma normalitzada pel Consell Supervisor del TERMCAT) és cadascun dels constituents bàsics que es poden percebre en la fragància d'un perfum.
. L'equivalent castellà és nota; el francès, note, i l'anglès, note.
En canvi, els termes següents designen tipus concrets de notes:
- Les notes de cap, o les notes de sortida (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes fresques i lleugeres que desprenen els components més volàtils del perfum, de manera que només es perceben en el moment que s'aplica o que se n'obre un flascó, ja que es fan imperceptibles al cap d'uns minuts.
. Els equivalents castellans són nota alta, nota de cabeza i nota de salida; el francès, note de tête, i els anglesos, head note i top note.
- Les notes de cor, o les notes mitjanes (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes que constitueixen l'essència del perfum i li donen la identitat; les notes de cor es comencen a percebre a mesura que es deixen de percebre les notes de cap.
. Els equivalents castellans són nota de corazón, nota de cuerpo i nota media; els francesos, note de coeur i note de corps, i els anglesos, heard note, mid note i middle note.
- Les notes de base, o les notes de fons (formes també normalitzades pel Consell Supervisor), són les notes que desprenen els components menys volàtils d'un perfum i, per tant les que fixen el perfum i li donen profunditat i solidesa; les notes de base es comencen a percebre a mesura que es deixen de percebre les notes de cor i s'evaporen lentament, fins al punt que poden persistir durant hores o durant dies.
. Els equivalents castellans són nota baja, nota de base i nota de fondo; els francesos, note de base i note de fond, i els anglesos, back note, background note, base note i bottom note.
Els motius de la tria de totes aquestes formes són els següents:
(1) Són d'ús habitual en l'àmbit de la perfumeria.
(2) Tenen l'aval de diversos especialistes del sector.
(3) Es documenten formes anàlogues en les altres llengües.
Nota
- Podeu consultar les fitxes completes de nota, nota de cap, nota de cor i nota de base al Cercaterm i la Neoloteca, i també el document de criteri original, En clau de fragàncies, en el web del TERMCAT (www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/clau-fragancies).
funga, micobiota, micoflora, flora micològica, flora fúngica, micoteca o herbari micològic?
funga, micobiota, micoflora, flora micològica, flora fúngica, micoteca o herbari micològic?
Criteris d'especialitat > Botànica
- ca funga, micobiota, micoflora, flora micològica, flora fúngica, micoteca o herbari micològic?
- es herbario de hongos (micoteca), n m
- es micobiota (funga), n f
- fr flore mycologique (funga), n f
- fr mycothèque (micoteca), n f
- en mycoflora (funga), n
- en mycotheca (micoteca), n
Criteris d'especialitat > Botànica
Definició
Tant funga, micobiota, micoflora, flora micològica i flora fúngica, com micoteca (tots sis, noms femenins) es consideren formes adequades, encara que tenen significats diferents i graus de validesa diferents; en canvi, no es considera adequada la forma *herbari micològic.
- La funga, o la micobiota o el sinònim complementari micoflora (formes normalitzades pel Consell Supervisor del TERMCAT), és el conjunt dels diferents fongs que creixen espontàniament en una regió o en un ambient determinats.
. Els motius de la tria d'aquestes formes són els següents:
(1) Funga és una forma semànticament transparent, ja que remet a fong (fungus, en llatí) i és paral·lela a flora i fauna. (Tot i això, flora i fauna són noms existents en llatí, mentre que funga és una creació posterior analògica.) Es documenta en català i en les llengües veïnes.
(2) Micobiota (a partir dels formants grecs mico- 'fong' i biota 'vida') és una proposta dels especialistes, creada a partir de microbiota ('flora'). Es documenta en català i en altres llengües.
(3) Micoflora, amb les variants flora micològica o flora fúngica, té l'inconvenient de la inadequació semàntica, ja que actualment els fongs no es classifiquen taxonòmicament dins el regne de les plantes (Flora), sinó dins un regne propi (el regne Fungi). El manteniment es deu només a la tradició i l'àmplia difusió d'aquesta forma i també al fet que en altres casos flora s'utilitza amb un sentit no restringit a 'planta' (per exemple, en flora intestinal o flora vaginal).
. Els equivalents castellans són flora fúngica, flora micológica, funga, micobiota i micoflora; els francesos, flore fongique, flore mycologique i mycoflore; els italians, flora micologica, funga i micoflora; els anglesos, funga, fungus flora, fungus population, mycobiota, mycoflora i mycology, i l'alemany, Pilzflora.
- Una micoteca (forma també normalitzada pel Consell Supervisor) és una col·lecció de fongs, sovint ordenats de manera sistemàtica, que generalment s'utilitza per a la recerca o l'ensenyament.
. Els motius de la tria d'aquesta forma són els següents:
(1) És lingüísticament adequada i transparent, ja que està formada a partir de la forma prefixada mico- (del grec mýkes, 'fong' o 'bolet') i la forma sufixada -teca (del grec théke, 'dipòsit').
(2) És anàloga a altres denominacions del mateix àmbit de la biologia, com ara brioteca o genoteca.
(3) És la forma utilitzada actualment i té el vistiplau dels especialistes.
(4) Es documenta en obres lexicogràfiques catalanes i molts contextos d'especialitat.
(5) És anàloga a les formes d'altres llengües.
. En canvi, la forma *herbari micològic, que havia tingut un cert ús, ara tendeix a ser substituïda per la forma micoteca, semànticament més precisa.
. Els equivalents castellans són herbario de hongos, micetoteca i micoteca; els francesos, collection mycologique, herbier de champignons i mycothèque, i els anglesos, fungus culture collection, mycological collection i mycotheca.
- La funga, o la micobiota o el sinònim complementari micoflora (formes normalitzades pel Consell Supervisor del TERMCAT), és el conjunt dels diferents fongs que creixen espontàniament en una regió o en un ambient determinats.
. Els motius de la tria d'aquestes formes són els següents:
(1) Funga és una forma semànticament transparent, ja que remet a fong (fungus, en llatí) i és paral·lela a flora i fauna. (Tot i això, flora i fauna són noms existents en llatí, mentre que funga és una creació posterior analògica.) Es documenta en català i en les llengües veïnes.
(2) Micobiota (a partir dels formants grecs mico- 'fong' i biota 'vida') és una proposta dels especialistes, creada a partir de microbiota ('flora'). Es documenta en català i en altres llengües.
(3) Micoflora, amb les variants flora micològica o flora fúngica, té l'inconvenient de la inadequació semàntica, ja que actualment els fongs no es classifiquen taxonòmicament dins el regne de les plantes (Flora), sinó dins un regne propi (el regne Fungi). El manteniment es deu només a la tradició i l'àmplia difusió d'aquesta forma i també al fet que en altres casos flora s'utilitza amb un sentit no restringit a 'planta' (per exemple, en flora intestinal o flora vaginal).
. Els equivalents castellans són flora fúngica, flora micológica, funga, micobiota i micoflora; els francesos, flore fongique, flore mycologique i mycoflore; els italians, flora micologica, funga i micoflora; els anglesos, funga, fungus flora, fungus population, mycobiota, mycoflora i mycology, i l'alemany, Pilzflora.
- Una micoteca (forma també normalitzada pel Consell Supervisor) és una col·lecció de fongs, sovint ordenats de manera sistemàtica, que generalment s'utilitza per a la recerca o l'ensenyament.
. Els motius de la tria d'aquesta forma són els següents:
(1) És lingüísticament adequada i transparent, ja que està formada a partir de la forma prefixada mico- (del grec mýkes, 'fong' o 'bolet') i la forma sufixada -teca (del grec théke, 'dipòsit').
(2) És anàloga a altres denominacions del mateix àmbit de la biologia, com ara brioteca o genoteca.
(3) És la forma utilitzada actualment i té el vistiplau dels especialistes.
(4) Es documenta en obres lexicogràfiques catalanes i molts contextos d'especialitat.
(5) És anàloga a les formes d'altres llengües.
. En canvi, la forma *herbari micològic, que havia tingut un cert ús, ara tendeix a ser substituïda per la forma micoteca, semànticament més precisa.
. Els equivalents castellans són herbario de hongos, micetoteca i micoteca; els francesos, collection mycologique, herbier de champignons i mycothèque, i els anglesos, fungus culture collection, mycological collection i mycotheca.
Nota
- Podeu consultar les fitxes completes de funga i micoteca al Cercaterm i la Neoloteca i també el document de criteri original, Precisions terminològiques sobre els fongs, en el web del TERMCAT (www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/precisions-terminologiques-els-fongs).
futbol, futbol sala o futsal?
futbol, futbol sala o futsal?
Criteris d'especialitat > Esports
- ca futbol, futbol sala o futsal?
- es fútbol (futbol), n m
- es fútbol sala (futbol sala), n m
- es futsal (futbol sala), n m
- fr football (futbol), n m
- fr futbol en salle (futbol sala), n m
- fr futsal (futbol sala), n m
- en football [GB] (futbol), n
- en futsal (futbol sala), n
- en soccer [US] (futbol), n
Criteris d'especialitat > Esports
Definició
Tant futbol com futbol sala i futsal (tots, noms masculins) es consideren formes adequades, encara que tenen significats diferents:
- El futbol és un esport de pilota practicat a l'aire lliure en un camp de joc de gespa, que fa de 100 a 110 m de llarg i de 64 a 75 m d'ample, entre dos equips de deu jugadors de camp i un porter, consistent a introduir una pilota a la porteria de l'equip adversari impulsant-la amb qualsevol part del cos excepte els braços i les mans (el més habitual, però, és fer servir el peu). Els partits duren noranta minuts, dividits en dues parts de quaranta-cinc, i sovint els equips apliquen la regla del fora de joc.
. L'equivalent castellà és fútbol; el francès, football; l'italià, calcio; els anglesos, association football, football (en anglès britànic) i soccer (en anglès nord-americà), i l'alemany, Fußball.
- El futbol sala, amb el sinònim complementari futsal, és una variant del futbol que es juga en una pista de superfície dura de 42 a 36 m de llarg i de 22 a 18 m d'ample, amb una pilota més petita i entre dos equips de cinc jugadors. Els partits duren quaranta minuts, dividits en dues parts de vint, i no hi ha fora de joc.
. Els equivalents castellans són fútbol sala i futsal; els francesos, futbol en salle i futsal; els italians, calcetto, calcio a cinque i futsal; l'alemany, futsal, i els alemanys, Futsal i Hallenfußball.
Els motius de l'acceptació de futsal com a sinònim de futbol sala són els següents:
(1) Tot i que és un manlleu del portuguès del Brasil (a partir de futebol de salão) o del castellà de l'Amèrica del Sud (a partir de fútbol sala), també es pot crear a partir del català futbol sala, igual que heliport (helicòpter + aeroport), boirum (boira + fum) o informàtica (informació + automàtica).
(2) És una forma àmpliament utilitzada, per exemple en el nom de diversos clubs catalans, i ja recollida en alguns diccionaris catalans.
(3) Té el vistiplau dels especialistes consultats.
(4) També s'utilitza en altres llengües, com a denominació única (per exemple, en anglès) o com a forma sinònima (en castellà, en francès, en italià, en portuguès i en alemany).
- El futbol és un esport de pilota practicat a l'aire lliure en un camp de joc de gespa, que fa de 100 a 110 m de llarg i de 64 a 75 m d'ample, entre dos equips de deu jugadors de camp i un porter, consistent a introduir una pilota a la porteria de l'equip adversari impulsant-la amb qualsevol part del cos excepte els braços i les mans (el més habitual, però, és fer servir el peu). Els partits duren noranta minuts, dividits en dues parts de quaranta-cinc, i sovint els equips apliquen la regla del fora de joc.
. L'equivalent castellà és fútbol; el francès, football; l'italià, calcio; els anglesos, association football, football (en anglès britànic) i soccer (en anglès nord-americà), i l'alemany, Fußball.
- El futbol sala, amb el sinònim complementari futsal, és una variant del futbol que es juga en una pista de superfície dura de 42 a 36 m de llarg i de 22 a 18 m d'ample, amb una pilota més petita i entre dos equips de cinc jugadors. Els partits duren quaranta minuts, dividits en dues parts de vint, i no hi ha fora de joc.
. Els equivalents castellans són fútbol sala i futsal; els francesos, futbol en salle i futsal; els italians, calcetto, calcio a cinque i futsal; l'alemany, futsal, i els alemanys, Futsal i Hallenfußball.
Els motius de l'acceptació de futsal com a sinònim de futbol sala són els següents:
(1) Tot i que és un manlleu del portuguès del Brasil (a partir de futebol de salão) o del castellà de l'Amèrica del Sud (a partir de fútbol sala), també es pot crear a partir del català futbol sala, igual que heliport (helicòpter + aeroport), boirum (boira + fum) o informàtica (informació + automàtica).
(2) És una forma àmpliament utilitzada, per exemple en el nom de diversos clubs catalans, i ja recollida en alguns diccionaris catalans.
(3) Té el vistiplau dels especialistes consultats.
(4) També s'utilitza en altres llengües, com a denominació única (per exemple, en anglès) o com a forma sinònima (en castellà, en francès, en italià, en portuguès i en alemany).
Nota
- 1. En l'aspecte federatiu, el futbol sala està regulat internacionalment per dos organismes diferents, cadascun dels quals organitza competicions pròpies i estableix reglaments particulars: la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació, que considera el futbol sala una modalitat del futbol) i l'AMF (Associació Mundial de Futsal, que el considera un esport independent i reconeix Catalunya com a membre de ple dret).
- 2. Podeu consultar la fitxa de futbol al Cercaterm i de futbol sala al Cercaterm i la Neoloteca, i també el document de criteri original, Els futbols a Catalunya, en el web del TERMCAT (www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/els-futbols-catalunya).
futbolgolf o futbol golf?; futgolf o footgolf?
futbolgolf o futbol golf?; futgolf o footgolf?
Criteris d'especialitat > Esports
- ca futbolgolf o futbol golf?; futgolf o footgolf?
- es fútbol-golf (futbolgolf), n m
- fr footballgolf (futbolgolf), n m
- enGB footballgolf (futbolgolf), n
- enUS soccergolf (futbolgolf), n
Criteris d'especialitat > Esports
Definició
Tant futbolgolf com futgolf es consideren denominacions adequades, tot i que tenen sentits una mica diferents; en canvi, les grafies *futbol golf i *footgolf no es consideren formes adequades.
Els motius d'aquesta tria són els següents:
- Pel que fa a futbolgolf:
. S'escriu junt perquè és un nom compost format amb dues paraules catalanes que té un sentit nou, el qual no és ni una modificació del sentit del primer nom (com passa amb camió cisterna o gos llop), ni tampoc una suma dels sentits dels dos noms (és el cas de caça bombarder o berenar sopar).
. El futbolgolf és un esport de pilota practicat a l'aire lliure, en un terreny expressament dissenyat per a aquest esport, que consisteix a introduir una pilota de futbol en una sèrie de forats successius per mitjà de puntades de peu, amb el mínim nombre de cops possible i superant diversos obstacles que fan pensar en un camp de minigolf. Els camps de joc de futbolgolf tenen el mateix nombre de forats que un camp de golf i estan calculats per completar-los amb el mateix nombre de cops, però tenen aproximadament la meitat d'extensió, cosa que els fa aptes per a tots els nivells.
. L'equivalent castellà és fútbol-golf; el francès, footballgolf, i els anglesos, footballgolf (en anglès britànic) i soccergolf (en anglès nord-americà).
- Pel que fa a futgolf:
. S'escriu junt perquè és un nom compost format amb un tros d'una paraula que no existeix per si sol (fut-, de futbol) i una paraula sencera.
. S'escriu futgolf perquè la forma fut- procedeix de la paraula ja catalanitzada futbol.
. El futgolf és un esport de pilota practicat a l'aire lliure, en un camp de golf, que consisteix igualment a introduir una pilota de futbol en els forats, degudament ampliats, colpejant-la amb el peu, amb el mínim nombre de cops possible. Ara bé, els obstacles són els propis d'un camp de golf (búnquers, turons, etc.) i l'extensió també és la mateixa d'un camp de golf, cosa que demana molta potència de xut. Per això els practicants de futgolf solen ser futbolistes o exfutbolistes.
. Els equivalents castellans són footgolf, futgolf i fútgolf; el francès, footgolf, i els anglesos, footgolf (en anglès britànic) i soccergolf (en anglès nord-americà).
En canvi, *futbol golf i *footgolf tenen inconvenients gràfics:
. *futbol golf comporta escriure separat un compost que no es pot considerar ni un tipus de futbol (a diferència del futbol sala) ni una suma de futbol i de golf (perquè clarament hi predomina el golf).
. *footgolf implica prendre la primera part de l'anglès football, innecessàriament perquè ja fa molts anys que en català hi ha la forma adaptada futbol, plenament consolidada.
Els motius d'aquesta tria són els següents:
- Pel que fa a futbolgolf:
. S'escriu junt perquè és un nom compost format amb dues paraules catalanes que té un sentit nou, el qual no és ni una modificació del sentit del primer nom (com passa amb camió cisterna o gos llop), ni tampoc una suma dels sentits dels dos noms (és el cas de caça bombarder o berenar sopar).
. El futbolgolf és un esport de pilota practicat a l'aire lliure, en un terreny expressament dissenyat per a aquest esport, que consisteix a introduir una pilota de futbol en una sèrie de forats successius per mitjà de puntades de peu, amb el mínim nombre de cops possible i superant diversos obstacles que fan pensar en un camp de minigolf. Els camps de joc de futbolgolf tenen el mateix nombre de forats que un camp de golf i estan calculats per completar-los amb el mateix nombre de cops, però tenen aproximadament la meitat d'extensió, cosa que els fa aptes per a tots els nivells.
. L'equivalent castellà és fútbol-golf; el francès, footballgolf, i els anglesos, footballgolf (en anglès britànic) i soccergolf (en anglès nord-americà).
- Pel que fa a futgolf:
. S'escriu junt perquè és un nom compost format amb un tros d'una paraula que no existeix per si sol (fut-, de futbol) i una paraula sencera.
. S'escriu futgolf perquè la forma fut- procedeix de la paraula ja catalanitzada futbol.
. El futgolf és un esport de pilota practicat a l'aire lliure, en un camp de golf, que consisteix igualment a introduir una pilota de futbol en els forats, degudament ampliats, colpejant-la amb el peu, amb el mínim nombre de cops possible. Ara bé, els obstacles són els propis d'un camp de golf (búnquers, turons, etc.) i l'extensió també és la mateixa d'un camp de golf, cosa que demana molta potència de xut. Per això els practicants de futgolf solen ser futbolistes o exfutbolistes.
. Els equivalents castellans són footgolf, futgolf i fútgolf; el francès, footgolf, i els anglesos, footgolf (en anglès britànic) i soccergolf (en anglès nord-americà).
En canvi, *futbol golf i *footgolf tenen inconvenients gràfics:
. *futbol golf comporta escriure separat un compost que no es pot considerar ni un tipus de futbol (a diferència del futbol sala) ni una suma de futbol i de golf (perquè clarament hi predomina el golf).
. *footgolf implica prendre la primera part de l'anglès football, innecessàriament perquè ja fa molts anys que en català hi ha la forma adaptada futbol, plenament consolidada.
Nota
- Per a ampliar la informació, podeu consultar el document de criteri original, Xuts sobre el camp... de golf!, en el web del TERMCAT (www.termcat.cat/ca/actualitat/apunts/xuts-sobre-camp-golf).
