Els estanys de muntanya no són piscines. Per què no ens hi podem banyar?
Quan l’estiu s’acaba i arriba la tardor, els estanys de muntanya tornen a una calma aparent després dels mesos de més afluència d’excursionistes. Els paisatges d’alta muntanya, amb els primers freds i els colors canviants de la vegetació, conviden a gaudir-ne amb serenor. Tot i això, els efectes de la pressió humana que han patit durant la temporada estival evidencien la necessitat de reforçar la preservació d’aquests entorns i de la biodiversitat que sustenten.
Els estanys d’alta muntanya són ecosistemes molt fràgils, d’una puresa excepcional. El seu equilibri ecològic depèn d’una combinació única d’aigua freda, baixa concentració de nutrients i una biodiversitat adaptada a condicions extremes. Altrament, aquest equilibri es pot trencar fàcilment. La fragilitat d’aquests estanys ve donada en gran part perquè són d’origen glacial i l’aigua no hi circula, de manera que qualsevol agressió té un efecte acumulatiu.
El canvi climàtic afecta directament els estanys perquè en fa augmentar la temperatura. Alhora, indirectament, les calorades afavoreixen que a la gent que fa rutes, senderisme o simplement un passeig per la muntanya li vingui més de gust remullar-se. Però la massificació i la hiperfreqüentació dels espais naturals converteix el bany en un problema greu per a l’equilibri dels ecosistemes lacustres de muntanya.
Quan una persona o un gos es banyen en un estany d’alta muntanya, hi introdueixen involuntàriament contaminants orgànics i químics, com cremes solars, repel·lents, substàncies antiparasitàries i restes de suor, saliva o orina, que poden contenir compostos com ara parabens o filtres ultraviolats. Aquests compostos, tot i ser en dosis minúscules, tenen un impacte notable perquè els estanys d’alta muntanya són oligotròfics, és a dir, molt pobres en nutrients, amb poca capacitat de dilució i escassa activitat bacteriana depuradora.
Aquesta aportació de matèria orgànica aliena trenca l’equilibri ecològic i afavoreix processos com l’eutrofització, que provoca la proliferació d’algues filamentoses i afecta l’oxigenació de l’aigua. Això perjudica organismes adaptats a aigües netes i amb pocs nutrients, com els efemeròpters o molts amfibis. Als estanys del Pirineu els amfibis més amenaçats són la granota roja, el gripau comú, el tòtil, el tritó palmat i el tritó pirinenc.
A més, el trepig a la riba, tant de persones com d’animals, erosiona l’entapissat vegetal, compacta el sòl i malmet les zones de posta d’ous de moltes espècies. Els gossos també poden actuar com a vectors de patògens o paràsits exòtics, alterar la fauna local (sobretot ocells i mamífers petits) i provocar comportaments d’estrès o abandonament de nius. Tot plegat fa que el bany, aparentment inofensiu, tingui un impacte ecològic acumulatiu molt greu en un ambient tan sensible.
D’altra banda, cal tenir present que a Catalunya el bany està expressament prohibit als estanys d’alta muntanya situats dins d’espais naturals protegits. La normativa, impulsada per la Generalitat i aplicada a través dels parcs naturals, preveu sancions per als incompliments. Aquest estiu, de fet, s’han fet públiques diverses multes a persones que s’havien banyat en estanys, com va passar al Gerber, dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Conservar els estanys de les nostres muntanyes no és només una qüestió de respecte ambiental, és un deure col·lectiu. Si volem que aquests ecosistemes continuïn sent refugis de vida —i també de bellesa paisatgística— per a les generacions futures, el compromís és clar: a muntanya, als estanys, no ens hi banyem.
[Text publicat al Butlletí RECERCAT, núm. 210, setembre 2025]
[Accés a tots els articles sobre terminologia científica publicats en el butlletí RECERCAT]
