El terme verola del mico (o mpox) és al centre de l’actualitat. Es tracta d’una malaltia infecciosa zoonòtica causada per un poxvirus, caracteritzada per una síndrome que comença amb febre, mal de cap, cruiximent, mal d'esquena, esgarrifances i esgotament. La malaltia continua amb una erupció, primer a la cara i després a altres parts del cos, sobretot a les extremitats, que s’inicia amb la formació de pàpules que evolucionen a crostes, i finalment s'assequen i cauen. En alguns casos pot causar complicacions greus, o fins i tot mortals, especialment en persones immunodeprimides o fràgils.
Des del punt de vista denominatiu, el nom tradicional en català és verola del mico, però també són adequats els sinònims verola del simi, pigota del mico i pigota del simi. Igualment, són adequades les formes amb el complement en plural (verola dels micos, verola dels simis, pigota dels micos i pigota dels simis), si bé són més freqüents les formes amb el complement del nom en singular. D’altra banda, en català septentrional, la forma habitual per a designar la verola és la variant formal picota (a partir de pigota).
Cal tenir en compte que el novembre de 2022 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suggerir que es fes servir l’acrònim mpox (format com a abreviació de monkeypox, en anglès) per fer referència a aquesta malaltia en totes les llengües, amb la voluntat d’oferir una denominació neutra i universal i evitar estigmatitzacions (vegeu el document). Aquesta recomanació oficial fa que la forma mpox sigui la que s’utilitza actualment en textos mèdics especialitzats. Aquest ús s’ha estès a textos divulgatius o periodístics, tot i que en aquests contextos es poden fer servir amb normalitat, com en casos similars, les denominacions catalanes abans esmentades.
Quant als aspectes epidemiològics, aquesta malaltia vírica, de la qual es desconeix el reservori, pot afectar esquirols, rates, ratolins i micos, però es pot contagiar també als éssers humans com a zoonosi. Darrerament s’ha adaptat a la transmissió entre humans, sense necessitat de salt zoonòtic. Es transmet per contagi directe a través de la saliva, les excrecions respiratòries o les secrecions corporals i per contacte amb les lesions de la pell. També es pot encomanar per contagi indirecte a través de fòmits contaminats (i aquest virus és força estable ambientalment i pot persistir infecciós per molts dies o setmanes). Si bé el salt d’espècie des dels animals als éssers humans es coneix des de fa temps (no és un virus nou, les primeres descripcions són de 1958, en colònies de micos, i el primer cas humà del 1970), fins fa uns dos anys no s’havien observat casos d’infecció comunitària fora de l'àrea geogràfica d'on és endèmica la malaltia, a l'Àfrica occidental i central. L'evolució de la intensitat en la propagació i l'àrea geogràfica que abasta la infecció pels diferents clades del virus de la verola del mico ha portat l’OMS a declarar durant l’agost de 2024 una emergència de salut pública a nivell mundial, que caldrà seguir.
Font: TERMCAT
(Informació actualitzada: 19 d'agost de 2024)
