Argot culinari i gastronòmic

Produir una successió de petits sorolls secs, o pets.

Conjunt de peixets petits que es pesquen al bou.

Mol·lusc de la classe dels lamel·libranquis caracteritzat perquè té el peu indivís i amb bissus.

Closca calcària d'un mol·lusc.

Utensili de cocció en forma d'escriny arrodonit, de fosa o en xapa doblada o de terra cuita refractària, que es guarnia de brases i que servia per a rostir a la brasa carns i aviram. Aquest avantpassat de les rostidores i barbacoes modernes encara s'usava a les cuines burgeses del segle XX.

Preparació feta amb una amanida, un puré o un estofat (simple o compost), lligada amb una salsa adient i col·locada en una conquilla o carculla de les anomenades de Santiago (petxines de pelegrí), especialment per a peixos, mol·luscs i crustacis, o en un recipient de la mateixa forma (de metall, vidre o porcellana). Generalment, la conquilla es gratina o es glaceja i se serveix calenta, com a entremès o com un petit entrant, però també es pot servir freda. La gamma de preparacions és vasta: cervell, peixos, gambes, ostres, restes de carn ja cuinades, aviram esmicolat, musclos, sobrants de peix, etc. Les petxines fredes són generalment fetes de restes de peix amb maionesa, salmó fred, gambes, escalopes de llobregant o de llagosta, ostres o marisc lligats d'una salsa freda. Sovint es disposen sobre fulles d'enciam tallades a tires (xifonada), decorades amb un cordó de maionesa, rodelles de llimona acanalades, olives, etc.

Mol·lusc de la classe dels lamel·libranquis, de valves desiguals, que habita als fons de sorra, comestible. Té la curculla plana per un costat i bombada per l'altre, estriada amb solcs en ventall. La mida de venda és de 10 a 15 cm. Conté al voltant de 90 g de carn i de coral. La nou de la seva carn és blanca i ferma, i de sabor fort. És la més representativa del marisc de Galícia. Viu en societat, en aigües poc fondes, i està dotada de glàndules genitals d'ambdós sexes en cada individu, però actua, en el seu hermafroditisme, unes vegades com a mascle i altres com a femella. Preparada al forn amb poc amaniment, és la millor manera de consumir-la.

Extremitat locomotora de qualsevol animal. Les potes reben en cuina noms diferents com ara peus de porc, de xai, de vedell, i també se'n diuen mà de ministre (per al porc) dels peus o les potes del davant, més molsudes que les potes del darrere. Les potes o peus es poden cuinar amb naps, amb cargols, al forn, amb salses, farcits, estofats, a la vinagreta, amb ànec, a la brasa, amb tripes, amb bolets, amb panses i pinyons, i cal no oblidar l'antany cèlebre peuada empordanesa recuperada per Domènech.

Part inferior dels bolets comestibles, part d'algunes herbes emprades a la cuina per a condimentar plats i també nom que reben algunes hortalisses, sense oblidar el percebe o peu de cabra, molt apreciat com a marisc.

Crustaci cirrípede, típicament atlàntic, caracteritzat per un peduncle carnós mitjançant el qual s'adhereix a un substrat variable i per unes plaques calcàries que formen la cuirassa que protegeix el cos, d'un gris fosc i apergaminat. El peduncle està ple d'una matèria rosada que cuita té sabor de gamba. Si no es consumeixen crus, la manera més corrent és bullits amb aigua salada a gran foc (com els musclos al vapor). Se serveixen ben calents amb rodanxes de llimona, vinagreta, romesco, etc. Viuen en grans colònies enganxats a les roques. La seva recerca és tan difícil com exposada al risc de tenir un greu accident, per la qual cosa el seu preu al mercat és molt alt.