Diccionari de lingüística

Teoria del significat que parteix de la hipòtesi que les formes lingüístiques estableixen una relació directa amb les entitats que denoten.

Model de gramàtica generativotransformacional que consta d'un component generatiu, el sintàctic (format pel lexicó, les regles categorials i les regles d'inserció lèxica, elements que delimiten l'estructura profunda, a la qual s'apliquen les regles transformacionals per a produir l'estructura superficial), i de dos components interpretatius, el semàntic (que forneix una representació semàntica a partir de l'aplicació de les regles de projecció i del diccionari a l'estructura profunda) i el fonològic (que forneix una representació fonològica a partir de l'aplicació de les regles fonològiques a l'estructura superficial).

Model de gramàtica generativotransformacional en què, com a evolució de la teoria estàndard, es comencen a restringir les transformacions i es considera que determinats aspectes de la interpretació semàntica (correferència, abast de la negació i dels quantificadors, focalització, etc.) no depenen de l'estructura profunda sinó de la superficial.

Model de gramàtica generativotransformacional caracteritzat per la introducció de les traces, l'assumpció de la teoria de la X amb barra, la reducció dràstica de les regles transformacionals a una única regla de trasllat i la formulació d'una nova estructura (el nivell de forma lògica) en què s'expliciten les traces, l'abast dels quantificadors, etc.

En fonologia mètrica, teoria que desenvolupa una concepció prosòdica de l'esquelet i classifica les síl·labes a partir de les posicions prosòdiques, o mores.

Teoria desenvolupada pel lingüista francés Oswald Ducrot segons la qual la significació dels enunciats és polifònica, en el sentit que escenifica diferents veus o punts de vista.

Primer model de gramàtica generativotransformacional, que considera que la gramàtica està constituïda per dos components: el component sintàctic, que té un caràcter generatiu i inclou les regles de base i les transformacions, i el component fonològic, que té un caràcter interpretatiu.

En la teoria del règim i del lligam, subteoria que s'ocupa de les condicions en què els nuclis lèxics assignen papers temàtics als arguments que subcategoritzen.

Teoria del significat que parteix de la hipòtesi que la relació entre les formes lingüístiques i els referents que denoten està mediatitzada pel sentit o la representació mental.

En fonètica acústica, formant que depén inversament de la dimensió de la cavitat anterior i que en llengües com la catalana sol augmentar a mesura que augmenta el segon formant.