Diccionari de lingüística

Model d'anàlisi semàntica que parteix de la idea que el significat d'una oració declarativa simple consisteix en la relació establida entre els enunciats i les situacions que descriuen.

Semàntica que s'ocupa de la integració dels significats oracionals en el conjunt d'un text o discurs i que dona compte de fenòmens com ara la cohesió, les relacions fòriques, els procediments de tematització, etc.

Significat de les predicacions secundàries expressades per un adjunt que descriu un estat de coses que té lloc durant l'esdeveniment expressat per la predicació primària.

Model d'anàlisi semàntica vinculat a l'estructuralisme europeu que utilitza procediments formals (com ara l'anàlisi componencial) per tal de delimitar l'estructura del lèxic d'una llengua i establir els trets semàntics mínims, o semes, de les unitats lèxiques.

Model generativista d'anàlisi semàntica i sintàctica que defensava la integració de la semàntica i de la sintaxi en l'estructura profunda de les oracions i, consegüentment, s'atorgava caràcter generatiu al component semàntic.

Model d'anàlisi semàntica, desenvolupat en la teoria estàndard ampliada com a reacció a la semàntica generativa i assumit en els models generativistes posteriors, segons el qual la sintaxi, i no la semàntica, té un caràcter generatiu.

Semàntica que s'ocupa dels elements i l'estructura del lèxic.

Semàntica que s'ocupa de la integració dels significats lèxics en seqüències oracionals i que dona compte de fenòmens com ara els papers semàntics dels arguments, les diferències d'abast entre quantificadors i operadors, la consecutio temporum, etc.

Semàntica que estudia les relacions que els signes estableixen amb les entitats a què remeten.

Model de la semàntica veritativa desenvolupat pel lingüista nord-americà Richard Montague segons el qual el valor de veritat de les proposicions està determinat per circumstàncies temporals i de mons possibles.