objecte indirecte
objecte indirecte
- ca complement indirecte, n m
- ca objecte indirecte, n m sin. compl.
- es complemento indirecto
- es objeto indirecto
- fr complément d'objet indirect
- fr complément indirect
- en indirect object
Definition
Complement del verb que està introduït per la preposició a, admet la pronominalització mitjançant el pronom feble li o les variants morfològiques de persona i nombre, i designa l'entitat generalment animada que experimenta, es beneficia o és el destinatari de l'esdeveniment verbal.
Note
- Per exemple, al cambrer en l'oració Demanà un café al cambrer. En la tradició gramatical, es considera que són complements indirectes tots els complements de datiu, tant els que són exigits pel semantisme del verb (per exemple, al pare en Això no li agradarà gens al pare) com els que no són exigits pel semantisme del verb (per exemple, al seu nebot en Ha fet uns peücs al seu nebot). En l'actualitat, però, hi ha autors que reserven el terme per als que són exigits pel semantisme del verb. En la tradició gramatical, també hi ha autors que consideren complements indirectes els benefactius introduïts per la preposició per a (com per al seu nebot en Ha fet uns peücs per al seu nebot), malgrat que aquests tenen un comportament sintàctic diferent, com demostra el fet que no puguen ser pronominalitzats per mitjà del pronom li.
objecte intern
objecte intern
- ca objecte intern, n m
- es objeto interno
- fr objet interne
- en internal object
Definition
En gramàtica tradicional, complement directe de tipus expressiu que apareix amb verbs normalment intransitius amb els quals presenta una gran proximitat semàntica i sovint lèxica.
Note
- Per exemple, els complements directes de Viure una vida trista i Plorar llàgrimes amargues.
oblic
oblic
- ca oblic, n m
- es oblicuo
- fr oblique
- en oblique
Definition
Cas que, en llengües amb un sistema bicasual, s'associa a les funcions de complement del verb o de complement d'una preposició.
Note
- L'occità antic presenta un sistema bicasual amb un cas oblic, derivat de l'acusatiu, i un cas recte, derivat del nominatiu. En català arcaic també hi ha mostres d'aquest sistema bicasual, que es pot constatar en l'oposició antiga entre sényer (derivat del nominatiu SĔNĬOR) i senyor (derivat de l'acusatiu SENIŌREM), o entre res (del nominatiu RĒS) i re (de l'acusatiu RĒM).
observació participant
observació participant
- ca observació participant, n f
- es observación participante
- fr observation participante
- en participant observation
Definition
Mètode de recerca sociolingüística típic de l'etnolingüística que exigeix que l'investigador s'integre en el grup que es pretén estudiar.
Note
- L'investigador, per mitjà de l'observació sistemàtica i casual (que inclou converses informals, entrevistes, enregistraments, notes, diaris de camp, participació en esdeveniments festius, etc.) va descobrint quins són els patrons comunicatius que utilitzen els membres d'una comunitat per a realitzar les tasques que componen la seua vida sociocultural.
obsolescència
obsolescència
- ca obsolescència, n f
- es obsolescència
- fr obsolescense
- en obsolescense
Definition
En gramàtica històrica, caiguda en desuetud d'un determinat mot o construcció per canvis interns de la llengua o per canvis exteriors a aquesta.
obsolet -a
obsolet -a
- ca obsolet -a, adj
- es obsoleto ‑ta
- fr obsolète
- en obsolete
Definition
En gramàtica històrica, dit del mot o de la construcció que ha caigut en desuetud per canvis interns de la llengua o per canvis exteriors.
Note
- Per exemple, formes antigues com seer o veer en lloc de seure o veure.
oclusió
oclusió
- ca oclusió, n f
- ca tensió, n f sin. compl.
- es oclusión
- fr occlusion
- en occlusion
Definition
Segona fase de l'articulació d'una consonant oclusiva (a la qual precedeix la fase d'implosió i segueix la d'explosió) en què momentàniament es produeix una obstrucció completa de l'eixida de l'aire a causa d'un contacte dels òrgans articulatoris.
Note
- També s'anomena tensió en la terminologia de Maurice Grammont.
ocurrència
ocurrència
- ca ocurrència, n f
- es ocurrencia
- fr occurrence
- en occurrence
Definition
Aparició d'un determinat element lingüístic en un text.
oïdor
oïdor
- ca receptor, n m
- ca destinatari, n m sin. compl.
- ca oïdor, n m sin. compl.
- ca oient, n m sin. compl.
- es oyente
- es receptor
- fr auditeur
- fr récepteur
- en hearer
- en receiver
Definition
En la teoria de la comunicació, persona o aparell que rep el missatge produït per un emissor i transmés a través d'un canal.
Note
- En lingüística, el terme receptor s'utilitza normalment amb un sentit més restrictiu; concretament, com la persona que percep i descodifica un missatge. En la terminologia de Roman Jakobson s'anomena destinatari.
oient
oient
- ca receptor, n m
- ca destinatari, n m sin. compl.
- ca oïdor, n m sin. compl.
- ca oient, n m sin. compl.
- es oyente
- es receptor
- fr auditeur
- fr récepteur
- en hearer
- en receiver
Definition
En la teoria de la comunicació, persona o aparell que rep el missatge produït per un emissor i transmés a través d'un canal.
Note
- En lingüística, el terme receptor s'utilitza normalment amb un sentit més restrictiu; concretament, com la persona que percep i descodifica un missatge. En la terminologia de Roman Jakobson s'anomena destinatari.
