varietat diatòpica
varietat diatòpica
- ca varietat diatòpica, n f
- ca dialecte, n f sin. compl.
- ca varietat geogràfica, n f sin. compl.
- es variedad diatópica
- fr variété diatopique
- en regional variety
Definición
Varietat característica d'una zona determinada del domini d'una llengua.
Nota
- El català, per exemple, té diferents varietats diatòpiques agrupades en dos gran blocs, l'oriental i l'occidental. Al bloc oriental pertanyen el català central, el septentrional, el baleàric i l'alguerés; i a l'occidental, el català nord-occidental i el valencià. Les varietats poden presentar alhora subvarietats, com el cas del valencià septentrional, el meridional, l'alacantí, etc.
varietat estàndard
varietat estàndard
- ca estàndard, n m
- ca llengua estàndard, n f sin. compl.
- ca varietat estàndard, n f sin. compl.
- es estándar
- es lengua estándar
- es variedad estándar
- fr langue standard
- fr standard
- fr variété standard
- en standard
- en standard language
- en standard variety
Definición
Varietat d'una llengua, establida de manera més o menys artificial, que gaudeix d'un alt estatus i que s'usa especialment en els mitjans de comunicació socials, l'escola i l'administració, i sol ser descrita en els diccionaris i gramàtiques.
Nota
- Tot i que l'estàndard se superposa a les varietats diastràtiques i diatòpiques, a vegades l'estàndard mostra determinades variacions en la pronunciació i, fins i tot, en la morfologia, la sintaxi o el lèxic de territoris diferents del domini lingüístic.
varietat funcional
varietat funcional
- ca varietat diafàsica, n f
- ca varietat de registre, n f sin. compl.
- ca varietat funcional, n f sin. compl.
- es variedad diafásica
- fr variété diasphasique
- en register
- en style
Definición
Varietat determinada per la situació comunicativa en què es realitza l'acte de parla i, més concretament, per factors com el grau de formalitat del discurs, el canal oral o escrit de la comunicació o el tema que es tracta.
Nota
- V. registre.
varietat geogràfica
varietat geogràfica
- ca varietat diatòpica, n f
- ca dialecte, n f sin. compl.
- ca varietat geogràfica, n f sin. compl.
- es variedad diatópica
- fr variété diatopique
- en regional variety
Definición
Varietat característica d'una zona determinada del domini d'una llengua.
Nota
- El català, per exemple, té diferents varietats diatòpiques agrupades en dos gran blocs, l'oriental i l'occidental. Al bloc oriental pertanyen el català central, el septentrional, el baleàric i l'alguerés; i a l'occidental, el català nord-occidental i el valencià. Les varietats poden presentar alhora subvarietats, com el cas del valencià septentrional, el meridional, l'alacantí, etc.
varietat social
varietat social
- ca varietat diastràtica, n f
- ca sociolecte, n f sin. compl.
- ca varietat social, n f sin. compl.
- es variedad diastrática
- fr variété diastratique
- en social class variety
Definición
Varietat característica de grups socialment afins, això és, de grups que comparteixen unes determinades característiques socioeconòmiques i educatives.
vau
vau
- ca vau, n f
- es wau
- fr vav
- en vav
Definición
Nom de la lletra hebrea que en gramàtica històrica s'utilitza per a indicar la u no vocàlica de mots com ara aigua o caure.
Nota
- Fonèticament la vau es representa per [w].
velarització
velarització
- ca velarització, n f
- es velarización
- fr vélarisation
- en velarization
Definición
Articulació secundària que es produeix amb una constricció addicional per l'elevació del postdors de la llengua cap al paladar tou o vel del paladar.
velarització
velarització
- ca velarització, n f
- es velarización
- fr vélarisation
- en velarization
Definición
Procés pel qual una articulació consonàntica no velar esdevé velar a causa de l'assimilació a una altra articulació velar contigua.
Nota
- Per exemple, la velarització del fonema alveolar /n/ en contextos com han caigut.
verb
verb
- ca verb, n m
- ca V, n m abrev.
- es verbo
- es V abrev.
- fr verbe
- fr V abrev.
- en verb
- en V abrev.
Definición
Categoria lèxica, o element de la categoria, els membres de la qual es caracteritzen, morfològicament, perquè són susceptibles de flexionar en nombre, persona, temps, aspecte, mode i veu; sintàcticament, perquè s'identifiquen amb el nucli del sintagma verbal i exigeixen la presència en l'oració d'un nombre determinat d'arguments, i semànticament, perquè designen típicament un esdeveniment o un estat.
Nota
- En diferents corrents gramaticals, el verb és considerat l'element més important de l'estructura oracional per tal com aporta el significat bàsic de l'oració (i es comporta com a nucli lèxic) i concentra els morfemes oracionals extensos (i es comporta com a nucli funcional). Els verbs es poden classificar a partir de criteris diferents. Tenint en compte el nombre d'arguments seleccionats, es parla de verbs zeroargumentals o avalents, monoargumentals o monovalents, biargumentals o bivalents i triargumentals o trivalents. Atenent també al criteri argumental, els verbs poden ser personals, impersonals, transitius, ditransitius, intransitius i inacusatius. Tenint en compte el tipus de predicat, poden ser atributius o predicatius. Tenint en compte criteris morfològics, poden ser regulars, irregulars i defectius.
verb absolut
verb absolut
- ca verb absolut, n m
- es verbo absoluto
- fr verbe absolu
- en absolute verb
Definición
Verb transitiu que s'utilitza sense complement directe sense que això afecte la gramaticalitat de l'oració.
Nota
- Per exemple, el verb menjar en l'oració No menja mai. En aquests casos, el verb sol assolir un significat genèric o habitual. igualment pot designar el verb ser utilitzat sense atribut.
