oposició
oposició
- ca oposició, n f
- es oposición
- fr opposition
- en opposition
Definición
Relació distintiva entre dues o més unitats del sistema lingüístic.
Nota
- El terme fou utilitzat originàriament en fonologia per a referir-se a les diferències fòniques distintives existents entre fonemes. Seguint la caracterització de Nikolai S. Trubetskoi, les oposicions distintives poden ser classificades a partir de criteris diferents: per les relacions amb tot el sistema d'oposicions, poden ser bilaterals, proporcionals, multilaterals o aïllades; per la relació existent entre els termes en oposició, poden ser privatives, graduals, equipol·lents i disjuntives; per l'extensió del poder distintiu, poden ser constants o neutralitzables. Altres tipus d'oposicions delimitades en la tradició lingüística són les oposicions binàries i les accentuals.
oposició accentual
oposició accentual
- ca oposició accentual, n f
- es oposición acentual
- fr opposition accentuelle
- en accentual opposition
Definición
Oposició que s'estableix entre segments lingüístics (morfema, mot o sintagma) que fònicament només es diferencien per la posició de l'accent; així, l'oposició existent entre fàbrica, fabrica i fabricà.
oposició aïllada
oposició aïllada
- ca oposició aïllada, n f
- es oposición aislada
- fr opposition isolée
- en isolated opposition
Definición
Oposició fonològica que es caracteritza pel fet que la base de relació distintiva és exclusiva dels termes que la integren.
Nota
- És el cas de l'oposició entre vibrant i bategant, que només s'estableix entre els fonemes /r/ i /ɾ/. S'oposa a oposició proporcional.
oposició bilateral
oposició bilateral
- ca oposició bilateral, n f
- es oposición bilateral
- fr opposition bilatérale
- en bilateral opposition
Definición
Oposició fonològica que s'estableix entre dos termes que comparteixen una base de comparació que els és exclusiva.
Nota
- És el cas de /v/ i /f/, les úniques labiodentals fricatives. S'oposa a oposició multilateral.
oposició binària
oposició binària
- ca oposició binària, n f
- es oposición binaria
- fr opposition binaire
- en binary opposition
Definición
Oposició establida entre dos termes, un dels quals, el marcat, és definit per la presència d'un tret, i l'altre, el no marcat, per l'absència del dit tret.
Nota
- Aquest tipus d'oposicions fou introduït per Roman Jakobson per tal de referir-se al conjunt de trets fonològics distintius que són agrupats en parelles de termes oposats, fins a un total de dotze parelles: vocàlic i no vocàlic, consonàntic i no consonàntic, dens i difús, tens i fluix, sonor i sord, nasal i oral, interrupte i continu, estrident i mat, recursiu i infraglotal, greu i agut, bemol·litzat i no bemol·litzat i sostingut i normal. Cada fonema és descrit en totes les llengües d'acord amb aquesta sèrie de parelles, tot i que, segons les llengües, alguns poden ser-hi redundants. Així, en les llengües romàniques, l'oposició entre sonor i sord és redundant en les consonants líquides i nasals. Les oposicions binàries també s'han utilitzat en l'anàlisi gramatical i semàntica dels elements lèxics. Un nom, per exemple, pot ser comú o no comú, comptable o no comptable, etc.
oposició constant
oposició constant
- ca oposició constant, n f
- es oposición constante
- fr opposition constante
- en constant opposition
Definición
Oposició fonològica que no pot ser neutralitzable, és a dir, que és vàlida en qualsevol context.
Nota
- És el cas, per exemple, de l'oposició existent entre /i/ i /u/. S'oposa a oposició neutralitzable.
oposició disjuntiva
oposició disjuntiva
- ca oposició disjuntiva, n f
- es oposición disyuntiva
- fr opposition disjonctive
- en disjunctive opposition
Definición
Oposició fonològica que es basa en dos trets distintius simultanis.
Nota
- És el cas, per exemple, de l'oposició existent entre /p/ i /m/ (oral i nasal, d'una banda, i sord i sonor, de l'altra).
oposició distintiva
oposició distintiva
- ca oposició distintiva, n f
- ca oposició fonològica, n f sin. compl.
- es oposición distintiva
- fr opposition distinctive
- en distinctive opposition
Definición
Oposició que és rellevant en el sistema.
oposició equipol·lent
oposició equipol·lent
- ca oposició equipol·lent, n f
- es oposición equipolente
- fr opposition équipollente
- en equipollent opposition
Definición
Oposició fonològica que s'estableix entre dos termes que es troben en un pla d'igualtat.
Nota
- És el cas dels fonemes /p/ i /t/: tots dos són oclusius i sords, però el primer és labial i el segon dental. L'oposició equipol·lent exclou l'oposició privativa i la gradual.
oposició fonològica
oposició fonològica
- ca oposició distintiva, n f
- ca oposició fonològica, n f sin. compl.
- es oposición distintiva
- fr opposition distinctive
- en distinctive opposition
Definición
Oposició que és rellevant en el sistema.
