Vocabulari de la música

Instrument musical de percussió format per una vareta d'acer doblegada en dos punts en forma d'un triangle obert en un dels seus angles, que sona percudint-lo amb una baqueta d'acer.

Capacitat de dosificar adequadament l'aire mentre es canta, de manera que es puga sostindre una nota o emetre una frase sencera sense haver de prendre aire i conservant alhora la força i l'expressivitat.

Característica d'un aparell electrònic relativa a la mesura de l'aptitud per a reproduir els diferents senyals sense introduir-hi distorsió.

Instrument musical de vent, del grup del metall, que consistix en un tub cònic doblegat totalment sobre ell mateix, amb claus per als dits i embocadura de trompeta.

Forma amb què es representen les notes en la notació musical.

Conjunt de notes que formen un motiu.

Ús de motius o de dissenys estereotipats amb un objectiu ornamental o d'acompanyament.

Tècnica de composició musical aplicada a la música vocal, usada entre els segles XVI i XVIII, i que consistia a subordinar la música al text creant una sèrie de figures de tot tipus amb l'objectiu de subratllar musicalment el sentit profund del text.

Conjunt de dos o més tubs de l'orgue per cadascuna de les notes d'un joc.

Tira metàl·lica que dividix en trastos el diapasó d'una guitarra.