Argot culinari i gastronòmic

Ingerir la totalitat o part d'alguna cosa, d'un plat.

Ingerir aliments sòlids o semisòlids, fer un dels àpats habituals de cada dia.

Allò que es menja per a nodrir-se i passar-s'ho bé.

Gelatina amb ametlles. Un dels plats coneguts més antics de la nostra cuina. El menjar blanc clàssic era un plat compost de pits de gallina, de capó o de carn de vedell bullida, esmicolada, desfilada i mesclada amb sucre, llet i farina d'arròs. D'origen català, la forma és universal. El menjar blanc tradicional, i el més conegut actualment, és el fet amb ametlles dolces i algunes d'amargants, triturades, xafades, premsades i ensucrades (llet d'ametlles), a les quals s'afegeix un perfum i un gelificant. Són unes postres una mica difícils de preparar.

Tipus de restauració que té com a reclam principal el fet de servir el menjar en molt poc temps i a un preu econòmic. Se serveixen aliments com ara entrepans, amanides, etc. Els menús econòmics ja són petits àpats complets.

Menjar poc o amb poca gana.

Menjar mal preparat, menja poc gustosa, com la que serveixen a les fondes de mala mort i altres llocs que cal oblidar.

Planta aromàtica molt olorosa, utilitzada en infusió per a aromatitzar licors, pastilles i xarops de menta, així com per a condimentar certes preparacions de cuina. Hi ha països que aromatitzen salses, realcen amanides, perfumen els guisats de pèsols, condimenten i perfumen els rostits i graellades de xai, les mandonguilles, etc. A Catalunya es fa servir menys, però tenim la sopa de menta, remeiera per excel·lència, i cosina germana de la sopa de farigola.

Proposta de menjars la composició de la qual és establerta pel restaurador. Redactar un menú és un dels aspectes més difícils de l'ofici de restaurador. S'ha de trobar l'equilibri just entre els productes disponibles, les especialitats que donen fama a l'establiment, la renovació indispensable i la satisfacció del client. Una norma és fonamental: al menú no hi pot haver cap plat del qual el cap de cuina no estigui totalment segur, i el cap de cuina ha de passar tot el temps que sigui necessari provant les noves creacions abans d'admetre que són dignes de figurar-hi. Hi ha una extensa literatura referent als menús, sobretot en menús que, per la categoria dels comensals, han passat a la història.

Trossos accessoris d'una peça d'aviram, que comprenen, d'una part, el cap, el coll, les ales i les potes; i, de l'altra, el pedrer, el cor i el fetge, així com els ronyons i la cresta del gall. Els menuts externs dels animals grossos (oques, gall dindi, ànecs, pollastre de pagès, etc.), venuts separadament, poden servir per a preparar el típic i popularíssim plat que es troba amb els originals noms de caps i puntes, colls i punys, escaldums, guisat de la batalla d'Almansa, menuts amb arròs, gallinejas, boyaux de poule, abattis de volaille. Els noms varien segons les regions, on constitueixen plats típics de la cuina familiar i que fins fa poc eren l'especialitat d'algunes fondes i cases de menjars. La bibliografia actual dedicada als menuts, així com a les despulles dels animals de carnisseria, és escassa, i a l'època actual, per raons òbvies, gairebé nul·la. És un tema que s'hauria de reconsiderar.