Antoni Maria Badia i Margarit va ser un dels impulsors de l’Atles lingüístic del domini català, una obra cabdal de la recerca lingüística. Si no l’heu consultada mai, no sabeu el que us esteu perdent: és un autèntic tresor.
Libèl·lula, espiadimonis, cavallet d’hivern, estiracabells, parot, damisel·la... Tots aquests noms designen un mateix ordre d’insectes, el que els especialistes anomenen odonats. Però, exactament, on es fa servir cadascuna d’aquestes formes? En català tenim la sort de poder donar resposta a aquest interrogant, gràcies al tresor de dades que es condensa en les pàgines de l’Atles lingüístic del domini català, una obra cabdal que va ser impulsada originàriament per Antoni Maria Badia i Margarit i Germà Colón, i que s’ha pogut tirar endavant gràcies a la dedicació sobretot de Joan Veny i Lídia Pons, amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans.
Un atles lingüístic és un conjunt de mapes que representen la distribució geogràfica de les de les diverses denominacions que designen un mateix concepte en una llengua, a partir de les dades obtingudes en enquestes fetes en diversos punts del territori. Poques llengües tenen el privilegi de tenir un atles d’aquesta mena, perquè l’esforç que representa poder-lo dur a terme és extraordinari. Algunes xifres de l’obra catalana ho demostren: 190 punts d’enquesta; un llarg qüestionari respost per 473 informants; dades minuciosament recopilades per un nombrós grup d’investigadors durant 14 anys (majoritàriament entre 1964 i 1978); 9 volums enormes (l’adjectiu no és exagerat) amb els mapes i nombroses il·lustracions; obres derivades, que com el Petit atles del domini lingüístic català ja mereixen tots els elogis; i una aplicació informàtica específica que permet la consulta de les dades en línia.
Tota aquesta feina de recerca té un indubtable interès filològic, però també antropològic, geogràfic, cultural... En la majoria de volums els mapes amb la distribució de les formes lingüístiques s’acompanyen de fotografies i altres materials que augmenten el valor de l’obra i en fan un tresor de coneixement pràcticament inesgotable.
I el que més pot interessar els lectors d’aquest butlletí que potser tenen una relació poc habitual amb la recerca lingüística és que l’Atles és també avui una ajuda inestimable en la recerca associada a la creació de nous termes. Per exemple, en el cas dels odonats amb què començàvem aquest apunt, les diverses denominacions recollides arreu del territori han servit per a fixar els noms populars que, ben recentment, s’han establert des del TERMCAT en col·laboració amb els especialistes de l’àmbit.
El mateix ha passat amb les denominacions de papallones i d’ocells que s’han fixat amb motiu de la preparació del diccionari Noms de papallones i del Diccionari dels ocells del món. No és pas que a l’Atles hi trobem els noms de les noves espècies que cal designar, que evidentment no hi són, sinó que la riquesa denominativa que s’hi recull forneix dades imprescindibles a l’hora de crear noms nous a partir de determinades característiques morfològiques, de l’hàbitat o de l’alimentació, o en què cal fer referència a parts del cos, a plantes nutrícies o arbres, etc. I els exemples es podrien allargar amb altres àmbits vinculats a la zoologia, a la meteorologia, etc.
En definitiva, l’Atles lingüístic del domini català és una obra que dona prestigi a la llengua que descriu i a tot el marc cultural que l’ha feta possible. Una obra que amb tot mereixement es pot posar al costat de les iniciatives paral·leles en altres llengües, i d’obres referencials per al català com el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll, o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Antoni Maria Badia i Margarit ha estat sovint reconegut com un lingüista prestigiós per la seva obra. Amb aquest apunt també en reivindiquem la importància com a impulsor d’iniciatives que, com l’Atles lingüístic del domini català, demostren una ambició intel·lectual admirable i una voluntat inequívoca de dotar la llengua (i doncs, el país) de les millors eines per a fer-lo avançar en la recerca, perquè sabia que, com ens recorda el bell poema de Costa i Llobera amb què hem titulat aquest apunt, “la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”: res no fa créixer tant l’arbre del coneixement com enfondir-ne les arrels, i les pàgines de l’Atles són un terreny adobat, esponjat i nutritiu de valor extraordinari.
[Text publicat al butlletí RECERCAT, núm. 162, novembre 2020]
