xia
xia
- ca xia, n f
- es chía, n f
- fr chia, n m
- en chia, n
- nc Salvia hispanica, n
Botànica
Definición
Planta herbàcia anual de la família de les labiades, originària de Mèxic, que fa fins a 3 m d'alçària, pilosa, de fulles peciolades ovades o el·líptiques, d'inflorescències racemoses, flors blaves i fruits formats per quatre núcules.
Nota
- 1. La llavor de la xia s'anomena també xia.
-
2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme xia:
S'aprova la denominació xia (adaptació del castellà chía, forma d'origen nàhuatl que significa, segons algunes fonts, 'oliós') referida a l'espècie botànica Salvia hispanica, així com a les llavors d'aquesta espècie i a la beguda refrescant que es prepara amb aquestes llavors, pels motius següents:
·el fet que l'espècie botànica sigui originària de Mèxic i no es trobi als Països Catalans és un argument a favor de la incorporació del manlleu;
·la designació d'origen nàhuatl, vehiculada probablement a través del castellà, és la que s'utilitza en totes les llengües veïnes, degudament adaptada segons el cas, per a designar aquests conceptes;
·l'adaptació xia ja es documenta en alguns contextos catalans especialitzats;
·lingüísticament, xia és un adaptació paral·lela a la que s'ha fet en altres denominacions procedents de formes castellanes o vehiculades a través del castellà que presenten en aquesta llengua un so inicial d'africada postalveolar sorda ([tʃ]); és el cas de les formes normatives xocolata (també d'origen nàhuatl), xacona, xapa, xato, xilè o xop (arbre), i de les formes normalitzades xili (acta del Consell Supervisor núm. 483) o xurrasco (acta del Consell Supervisor núm. 486);
·la majoria d'especialistes del sector han donat suport a aquesta decisió.
L'adaptació txia, que també s'ha valorat i té igualment arguments lingüístics a favor (seguiria el paral·lelisme, per exemple, de txa-txa-txa o txitxa, adaptacions catalanes ja normatives dels manlleus del castellà cha-cha-cha i chicha, respectivament, o de txec i txetxè, procedents d'altres llengües), perquè en català els casos de tx inicial són poc freqüents i ja hi ha una llarga tradició d'adaptacions del castellà en què la ch inicial ha passat a x. Aquesta solució, a més, a diferència del que passaria amb *txia, permet tant la pronúncia amb africada inicial ([tS]) com amb fricativa ([S]), segons la zona dialectal dels parlants.
[Acta 577, 3 de juliol de 2014]
