La llengua de signes catalana, coneguda habitualment amb la sigla LSC, és la llengua de les persones sordes i de les persones sordcegues de Catalunya que en són usuàries. Es tracta d'una llengua natural de modalitat gestual i visual que aquestes persones empren com a sistema lingüístic de comunicació social i cultural en el seu dia a dia. També és la llengua que fan servir les persones oïdores del seu entorn familiar, educatiu, professional i social.
La llengua de signes catalana, com altres llengües de signes, acompleix totes les funcions comunicatives possibles i, com tota llengua viva, té unes característiques que la distingeixen i la fan una llengua única, específica i diferenciada, que conviu amb la resta de llengües en la realitat plurilingüe del territori català.
L’Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006) va ser el primer text normatiu autonòmic que va incorporar l'LSC (article 50.6), i encomana als poders públics la garantia d’ús i la importància de la seva protecció i respecte.
El dia 3 de juny es commemora l’aprovació de la Llei de l'LSC, que l'estableix com a sistema lingüístic propi de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. Una de les finalitats de la llei és regular-ne l'aprenentatge, la docència i la interpretació, i establir els òrgans de recerca i sistematització, d'assessorament i de participació en les polítiques públiques d'aquest àmbit. També entre les finalitats de la llei hi ha la de difondre l'existència i el coneixement de l'LSC dins l'àmbit lingüístic català.
Per a referir-se a la llengua de signes no és adequat utilitzar el terme *llenguatge de signes o *llenguatge mímic en tractar-se d’un sistema o codi lingüístic amb una dimensió semàntica, morfosintàctica i pragmàtica, com la resta de llengües del país. Tampoc és adequat el terme sordmut perquè la sordesa en si mateixa no provoca una afectació a les cordes vocals. La sordesa o l’ús de la llengua de signes tampoc provoquen alteracions del llenguatge, sinó la seva privació lingüística.
Cal tenir en compte que no hi ha una llengua de signes universal, sinó que al món hi ha més de 200 llengües de signes diferents que reflecteixen la diversitat lingüística, cultural, social i identitària de les persones sordes i de les persones sordcegues que les utilitzen.
També es pot assenyalar que el dia 14 de juny es commemora el Dia Nacional de les Llengües de Signes. A l’Estat espanyol hi ha dues llengües de signes: la llengua de signes espanyola (LSE) i la llengua de signes catalana (LSC). La Llei 27/2007, de 23 d’octubre, va reconèixer legalment ambdues, cadascuna en el seu àmbit d’ús. Val a dir que les persones que fan servir la llengua de signes com a mitjà de comunicació a Catalunya ho fan amb la llengua de signes catalana, és a dir, que en la llengua de signes no es produeix un règim de bilingüisme equiparable al de les llengües orals parlades al mateix territori.
[Apunt elaborat amb la col·laboració de la FESOCA]
