Vocabulari de la música

Signe que, col·locat davant d'una nota, en modifica el so fent-lo apujar un semitò.

Que està afectada (una nota) pel signe sostingut o que sona un semitò més alt que en l'estat natural.

Amb una sonoritat baixa.

Estil musical característic dels artistes negres nord-americans, amb elements del rhythm-and-blues i del gòspel, en què predominen la improvisació musical, l'emotivitat i l'intimisme de les lletres.

Adaptació del bebop amb influències del gòspel, que es va conrear des de la dècada del 1950 fins al començament de la del 1960.

Instrument musical de vent, del grup del metall, amb un tub en forma d'espiral que permet posar-se'l al voltant del cos repenjat sobre un muscle.

Colp d'arquet semblant al sautillé, en què l'arquet es deixa caure des de l'aire i se separa de la corda entre cada nota, que es realitza amb la part inferior o mitjana de l'arquet.

En una partitura, signe en forma de punt que indica que les notes s'han d'interpretar per separat les unes de les altres.

Instrument musical de corda, especialment violí o violoncel, fabricat per algun membre de la família italiana d'artesans Stradivari.

Cadascuna de les fraccions mètriques en que es dividixen les diverses parts del compàs.