Argot culinari i gastronòmic

Mitjà molt antic i tradicional de preservació i conservació de carns i peixos, tant de mar com d'aigua dolça, per una exposició perllongada al fum d'un foc de fustes especials. Es fumen els pernils, la ventresca o cansalada viada del porc (bacó), alguns embotits i molts peixos. Actualment el fumatge, més que un procediment de conservació, és un mitjà per a donar un sabor especial a una carn o a un peix. Sempre va precedit d'una salaó. Per al peix hi ha dues tècniques, el fumatge en fred i el fumatge en calent, l'últim dels quals produeix una mena de cocció. Les carns i els embotits es fumen en calent, directament damunt d'un foc obert. La duració del fumatge varia entre 20 minuts i diversos dies, i a les fustes utilitzades se'ls afegeixen essències aromàtiques. També es diu que alguns aliments tenen gust de fumat quan el gust només és superficial, perquè l'aliment no queda impregnat a fons com passa amb el fumatge real. Aquest gust de fumat se sol donar principalment als aliments que no suportarien el fumatge tradicional. El formatge en alguns països també se sotmet al fumatge.

Estri fet d'una tija metàl·lica utilitzat per a atiar el foc i les brases d'una xemeneia i també per a enastar les carns o els avirams destinats a ser rostits a l'ast.

Instrument consistent en una tigeta de fusta, molt prima i curta, tallada en punta, que es fa servir per a escurar-se les dents. Fins fa pocs anys, als restaurants, al costat de les setrilleres, hi havia un portaescuradents, i durant l'àpat era un quadre veure la majoria dels comensals armats d'escuradents atacant furiosament les pobres dentadures. Avui s'han de demanar, han desaparegut.

Remenar una cosa, una preparació, interiorment, ficant-hi la mà, un estri, una furga, etc.