Vocabulari de la música

Peça vocal o instrumental de moviment moderat, amb ritme sempre ternari, que suggerix el balanceig d'una barca.

Llistó de reforç adherit a la part interior de la tapa harmònica dels instruments d'arquet, paral·lel a les cordes.

En un pentagrama, ratlla vertical que separa un compàs d'un altre.

Doble barra formada per dos línies paral·leles, una més gruixuda que l'altra, que travessen el pentagrama perpendicularment i que, precedides o seguides de dos puntets situats en el segon i tercer espai del pentagrama, servixen per a indicar i delimitar el fragment de la partitura que cal repetir.

En els instruments de corda, llistó fi de fusta apegat en el lloc contrari de l'ànima, al llarg de la tapa, que contribuïx a distribuir i amplificar les vibracions de les cordes, especialment les del registre més greu.

Carcassa sobre la qual es munta la taula de ressonància del piano.

Secció d'un clarinet entre el bec i el cos principal, d'un diàmetre exterior lleugerament més ample.

Moviment artístic sorgit a Itàlia a finals del segle XVI i predominant a Europa fins a mitjan segle XVIII, que en l'àmbit musical representa una de les èpoques més llargues, fecundes i revolucionàries de la música occidental, i que com a característiques més notòries presenta l'ús del baix continu i el desenrotllament de l'harmonia tonal, juntament amb la gran riquesa de l'ornamentació o el naixement de formes musicals noves, com ara l'òpera, l'oratori o la sonata.

Del barroc o que hi té relació.

Composició musical de caràcter descriptiu, que va estar de moda durant els segles XVI i XVII.