Diccionari d'enginyeria civil

Conjunt d'escates de formigó poligonals utilitzades en l'execució d'estreps de ponts, de murs de contenció, etc., cadascuna de les quals disposa d'un fleix, generalment metàl·lic, que s'incorpora al rebliment de l'extradós i que resisteix per fregament l'empenta de les terres.

Sòl que té tots els porus plens d'aigua.

Sòl que, des de la seva formació, ha estat sotmès a processos de càrrega i posterior descàrrega.

Sòl constituït per partícules de mida similar.

Un sòl es considera mal gradat quan de la ^granulometria^ s'obté un coeficient d'uniformitat igual o inferior a 4, d'acord amb el sistema unificat de classificació de sòls.

^Sòl estabilitzat amb ciment^, fabricat en una central i utilitzat en capes de ^ferm^, al qual s'exigeix un valor de resistència a la compressió simple al cap de 7 dies entre 2,5 i 4,5 MPa.

Els processos de fabricació i de posada en obra d'un sòl-ciment són anàlegs als emprats per a la grava-ciment, i és necessari un procés de curació després de l'estesa i de la compactació de la capa. La resistència del sòl-ciment augmenta per a un sòl determinat amb la densitat, amb el contingut de ciment i amb l'edat de la mescla. Sobre la capa acabada ha de prohibir-se la circulació de tot tipus de trànsit almenys durant 3 dies.

Paviment que recobreix el fons d'una excavació.

Sola d'un canal amb un conjunt de dents generalment equidistants o a portell, que tenen per finalitat dissipar l'energia de velocitat de l'aigua quan impacta damunt seu.

Sol situar-se en un ^vas esmorteïdor^, per a afavorir la formació d'un ^ressalt hidràulic^.

Canal que es troba associat a una ^barra^ litoral, entre aquesta i la ^línia de costa^, produït per l'acció de l'^onatge^ en formar la barra.

Unió de peces, d'igual o diferent material metàl·lic, mitjançant l'aplicació d'escalfor, sovint fins a la temperatura de fusió de les peces, o, eventualment, de pressió.

En les soldadures per fusió, l'acció de la calor dona lloc a la fusió localitzada de les peces, amb el metall en estat líquid, i aquestes s'uneixen amb o sense l'aportació d'un altre material.

En les soldadures per pressió s'escalfen les peces, amb el metall en estat pastós, i després s'uneixen mitjançant una pressió mecànica.

La soldadura per fusió superficial del metall es pot efectuar per mitjà de gas, d'un arc voltaic, de termita, de feix d'electrons o de làser. En la soldadura per fusió amb gas, anomenada també soldadura autògena, soldadura amb bufador o soldadura amb gas, la pressió local del metall i la unió de les vores de les peces s'aconsegueix, sovint, afegint-hi un material d'aportació del mateix tipus que el que es vol soldar, en forma de filferro o de barreta, per l'elevada temperatura obtinguda per la combustió, a la boca del broquet d'un bufador, d'una mescla de gas (acetilè, hidrogen, gas d'enllumenat, mescla de metà, propà i etilè, vapors de combustibles líquids, etc.) i oxigen. En la soldadura per fusió amb arc voltaic, o soldadura per arc, l'escalfor és fornida per un arc voltaic que salta entre la peça, connectada a un pol de la font d'energia elèctrica, i la barreta de metall d'aportació, connectada a l'altre pol, o un elèctrode de carbó (cas en què el metall d'aportació procedeix d'una barreta independent), i que va fonent progressivament el metall de la barreta i omplint la ranura existent entre les dues peces que es volen unir. La soldadura per arc es pot efectuar també en una atmosfera de gas inert, generalment argó, o d'hidrogen atòmic, que surt a raig per un broquet de cadascun dels elèctrodes de tungstè. En la soldadura per fusió amb termita, soldadura amb termita o soldadura aluminotèrmica, actua com a metall d'aportació i com a transportador de calor l'acer líquid sobreescalfat procedent de la reducció de l'òxid de ferro de la termita en ser inflamada. En la soldadura per fusió amb feix d'electrons o de làser, l'escalfor és fornida per un feix concentrat d'electrons o bé per un feix de làser l'alta energia dels quals provoca una fusió gairebé instantània i molt localitzada, circumstància que la fa especialment indicada per a la seva aplicació a la microelectrònica.

Entre els procediments de soldadura per pressió cal destacar els de forja i per resistència elèctrica i les variants de l'autògena i amb termita, amb l'aplicació de pressió.

La soldadura per forja s'efectua escalfant les peces a una temperatura pròxima a la de fusió i forjant-les juntes per pressió o amb el martell, eventualment mantenint la temperatura pròxima a la fusió per escalfament amb gas.

En la soldadura per resistència elèctrica, molt adequada per a la unió de xapes sobreposades, les peces se subjecten fortament unides per dos elèctrodes, i el corrent elèctric, molt intens, que passa de l'un a l'altre a través de les planxes troba en les superfícies de contacte una resistència que les escalfa, per l'efecte Joule, fins a fondre-les superficialment. Si els elèctrodes són constituïts per dues rodetes o per dos discs, entre els quals es desplacen les dues xapes que es volen soldar, sobté la soldadura per costura o soldadura per banda; si són dos corrons, la soldadura contínua, i si són elèctrodes prims, semblants a punxons, la soldadura per punts. Alguns metalls no són soldables per cap dels procediments esmentats, com ara el zirconi amb l'acer o el molibdè amb l'alumini, i es recorre a procediments especials, com ara la soldadura per ultrasons, en la qual no hi ha cap modificació de l'estructura cristal·lina dels metalls i les peces s'uneixen per la penetració recíproca de les irregularitats de l'una en les de l'altra per vibració, en ser comprimides entre una enclusa i una tija o barreta emissora d'ultrasons.

Des del punt de vista de la construcció metàl·lica, existeixen fonamentalment dos tipus de soldadura: la soldadura a topar i la soldadura de cordó. La soldadura a topar consisteix a unir dues xapes situades, generalment, en un mateix pla. Si la soldadura és accessible només per un costat i la xapa té un gruix de més de 6 mm, es recomana preparar la xapa per aconseguir una bona penetració de la soldadura sobre el metall. Els tipus de preparació de vores més habituals són: en V, en U, en X i en doble U (figura 1). D'altra banda, les soldadures a topar es poden classificar segons la posició relativa de les xapes a unir en: soldadura a topar en T, en angle i amb cantonades aixecades (figura 2). Les soldadures de cordó es poden classificar, en funció de la seva forma, com a cordó d'angle, d'angle frontal, d'angle lateral i d'angle oblic. Aquestes denominacions depenen de la posició que ocupa amb relació a la força que actua sobre la unió (figura 3): cordó frontal (normal a la direcció de la força), cordó lateral (paral·lel a la direcció de la força) i cordó oblic (oblic a la direcció de la força). Segons la seva posició durant l'execució de la soldadura, els cordons de soldadura es poden classificar en (figura 4): cordó pla, si la seva superfície és gairebé horitzontal i el metall d'aportació s'aboca des de dalt; cordó en angle horitzontal, si es forma per la intersecció d'un pla horitzontal amb un pla vertical; cordó horitzontal en cornisa, si se situa en un pla vertical i la seva direcció és horitzontal; cordó vertical, si té la direcció vertical, i cordó de sostre, si se situa en un pla horitzontal però per la cara inferior.

Paviment que recobreix el fons d'una excavació.