Aquesta setmana, concretament dijous, és el Dia Mundial de les Cuques de Llum; per això, volem destacar un #termedelasetmana que ens fa pensar en les nits d’estiu d’acampada i en les històries que ens explicaven amb la llanterna sota el sac de dormir. De sobte, quan pensàvem que ja no hi havia més aventures per viure aquell dia, apareixia una llum a terra que no era artificial: la lluerna, també coneguda com a cuca de llum.
La lluerna és un insecte coleòpter de la família dels lampírids. La femella no té ales i, curiosament, sembla més un cuc que un escarabat. Però té un superpoder: per l’extrem del seu cos emet una llum verda brillant que il·lumina la nit com si fos una petita estrella que camina per l’herba. Els mascles, més petits i amb ales, volen i busquen aquestes llums màgiques per trobar parella. És com anar de festa major i fer el ball del fanalet.
Des del punt de vista lingüístic, el mot lluerna ve del llatí vulgar lūcerna, que vol dir ‘llàntia’. No és d’estranyar, doncs, que tingui diverses denominacions arreu de la comunitat lingüística, a banda dels termes més estesos lluerna i cuca de llum: en valencià, cuc de llum o llumeneta; en septentrional, papa de llum; en central, cuca de Sant Joan; en balear, llanterna.
Malauradament, no tot és un conte de fades: les lluernes cada cop són més difícils de veure perquè la contaminació i la llum artificial posen en perill la seva supervivència, entre d’altres factors. Qui tingui la sort de veure aquest miracle de la natura una nit d’estiu, que demani un desig.
