dido
dido
- ca dido
- ca tsez sin. compl.
- cod Цейос миц (Tseios mits)
- ar الديدوية
- cy Dido
- cy Tsez sin. compl.
- de Didoisch
- en Dido
- en Tsez sin. compl.
- es dido
- es tsez sin. compl.
- eu didoera
- fr dido
- fr tsez sin. compl.
- gn dido
- gn tses sin. compl.
- it dido
- it tsez sin. compl.
- ja ツェズ語
- ja ディド語 sin. compl.
- nl Dido
- nl Tsez sin. compl.
- pt dido
- pt tsez sin. compl.
- ru Цезский язык
- ru Дидойский sin. compl.
- ru Цунтинский sin. compl.
- tmh Dido
- zh 迪多语
- scr Sense tradició escrita
Caucàsica nord-oriental o nakhodaguestànica > Àvar-andi-dido > Dido, Àsia > Geòrgia, Àsia > Rússia
Definition
Els didos (o tsez) constitueixen un dels molts grups ètnics petits de la República del Daguestan. Tradicionalment han habitat un territori muntanyós a l'interior del sud-oest del Daguestan, al curs alt del riu Andijskoje-Kojsu, tot just tocant a la frontera amb Geòrgia, tot i que avui dia també viuen a les planes del sud del país.
El poble dido té relacions històriques estretes amb l'Avaristan, el país dels àvars, des del segle XI. Abans n'havia tingut amb el kanat de Khakhètia (Regne de Geòrgia). La influència georgiana és més notòria en la cultura dido que en la d'altres pobles daguestànics. La llengua és el tret bàsic que diferencia els didos de la resta de pobles de l'entorn.
La llengua dido té una gran variació lingüística interna. Es divideix en dos blocs dialectals:
- el dido pròpiament (amb cinc subdialectes: l'asakh, el kidero, el shaitl, el shapikh, el dido de Turquia i l'elbrok)
- el sagada, que és el que més es diferencia de la resta de varietats.
Antigament, les altres llengües del grup dido (bezhta, hunzib, hinukh i khvarshi) havien estat considerades dialectes del dido. El dido ha rebut moltes influències d'altres llengües com ara l'àvar, el georgià, el turc i l'àrab, i ha incorporat molts manlleus del rus en l'etapa soviètica.
El dido és una llengua oral, només usada com a llengua familiar. Malgrat això, el seu aïllament a la muntanya els ha permès de conservar la llengua i cultura pròpies. No s'ensenya a les escoles, on les llengües de l'educació són l'àvar, en els primers anys, i el rus en els cursos superiors, ja des del període soviètic. Per comunicar-se amb la resta de pobles, els didos han fet servir normalment l'àvar. Per escriure, fins al 1957 havien utilitzat l'àrab i el rus, i des d'aleshores, l'àvar.
Com la resta de llengües del Daguestan amb poc nombre de parlants, el dido presenta greus problemes de supervivència, tant per l'àmplia difusió actual del rus com per l'expansió cultural històrica de l'àvar. Aquests fets se sumen al creixement dels matrimonis mixtos, l'emigració per motius econòmics a zones on es parla rus o àvar i la manca d'un estàndard escrit per a ensenyar la llengua als centres escolars.
Actualment, però, s'estan fent esforços per obtenir una norma estàndard per escriure en dido. Des de 1993 hi ha un alfabet basat en el ciríl·lic i es publiquen articles esporàdicament en aquesta llengua.
A final del segle XIX i principi del XX els didos, com molts altres pobles de la regió, van emigrar cap a l'Imperi otomà. Actualment hi ha grups de parlants a Turquia i Geòrgia.
El poble dido té relacions històriques estretes amb l'Avaristan, el país dels àvars, des del segle XI. Abans n'havia tingut amb el kanat de Khakhètia (Regne de Geòrgia). La influència georgiana és més notòria en la cultura dido que en la d'altres pobles daguestànics. La llengua és el tret bàsic que diferencia els didos de la resta de pobles de l'entorn.
La llengua dido té una gran variació lingüística interna. Es divideix en dos blocs dialectals:
- el dido pròpiament (amb cinc subdialectes: l'asakh, el kidero, el shaitl, el shapikh, el dido de Turquia i l'elbrok)
- el sagada, que és el que més es diferencia de la resta de varietats.
Antigament, les altres llengües del grup dido (bezhta, hunzib, hinukh i khvarshi) havien estat considerades dialectes del dido. El dido ha rebut moltes influències d'altres llengües com ara l'àvar, el georgià, el turc i l'àrab, i ha incorporat molts manlleus del rus en l'etapa soviètica.
El dido és una llengua oral, només usada com a llengua familiar. Malgrat això, el seu aïllament a la muntanya els ha permès de conservar la llengua i cultura pròpies. No s'ensenya a les escoles, on les llengües de l'educació són l'àvar, en els primers anys, i el rus en els cursos superiors, ja des del període soviètic. Per comunicar-se amb la resta de pobles, els didos han fet servir normalment l'àvar. Per escriure, fins al 1957 havien utilitzat l'àrab i el rus, i des d'aleshores, l'àvar.
Com la resta de llengües del Daguestan amb poc nombre de parlants, el dido presenta greus problemes de supervivència, tant per l'àmplia difusió actual del rus com per l'expansió cultural històrica de l'àvar. Aquests fets se sumen al creixement dels matrimonis mixtos, l'emigració per motius econòmics a zones on es parla rus o àvar i la manca d'un estàndard escrit per a ensenyar la llengua als centres escolars.
Actualment, però, s'estan fent esforços per obtenir una norma estàndard per escriure en dido. Des de 1993 hi ha un alfabet basat en el ciríl·lic i es publiquen articles esporàdicament en aquesta llengua.
A final del segle XIX i principi del XX els didos, com molts altres pobles de la regió, van emigrar cap a l'Imperi otomà. Actualment hi ha grups de parlants a Turquia i Geòrgia.
