Més que l'sterrato, aquí defensem la terra. La terra de les vies no asfaltades —o, almenys, en part no asfaltades— per on pedalegen esforçadament els ciclistes mastegant la pols i perfilant uns bessons de pedra.
En el ciclisme francès és mític el pavé (l’empedrat que odien tots els ciclistes professionals), però en el ciclisme italià es valoren els camins no asfaltats: la cursa ciclista més famosa sobre terra és la mítica Strade Bianche (‘camins blancs’), que va arrencar el 2007 entre els turons de la Toscana per a recuperar el sabor antic del ciclisme, i històricament unes quantes etapes del Giro d’Itàlia han substituït l’asfalt pels camins.
L’associació amb el ciclisme italià justifica que aquestes vies (sobretot de terra, però també de roca o de grava) s’hagin popularitzat una mica pertot com a sterrato. En parlen molts ciclistes aficionats, que no consideren complet un itinerari de muntanya o mitjana muntanya si no inclou, almenys, una part sense asfalt…
Ara bé, de l’sterrato en català en podem dir, senzillament, la terra o un tram de terra.
Es tracta d’una forma que ja s’utilitza des de fa temps en el món dels ral·lis per contraposició als trams d’asfalt o als trams de neu o gel. A més, tram de terra ens encaixa molt bé quan no parlem de la Toscana sinó dels camins amb marges atapeïts de pins del Montnegre o de la carretera de les Aigües o dels Rasos de Peguera; ens serveix per a les pistes planes, els camins de carro i les vies que ja tiren cap a corriol; ens facilita la comunicació amb els que no tenen gota de coneixement de ciclisme, i, de passada, ens proporciona una altra manera de dir-ho per si volem anar variant.
Abans de tirar-nos de cap a la terra, però, farem bé d'aparcar la bicicleta de carretera (poc recomanable per a fer trams de terra si volem mantenir la seva integritat i la nostra) i preparar la bicicleta tot terreny o, encara millor, la bicicleta de grava –o la bicicleta d’aventura, si voleu. És a dir, aquesta bicicleta versàtil de pneumàtics intermedis, manillar ample, distància entre eixos engrandida i pedaler baix que ajuda tant el ciclista aficionat a pedalejar amb la mateixa elegància sobre l’asfalt i sobre la terra. Els americans en diuen gravel bike, que per això se la van inventar ells.
I ara, amb els dies que s'allarguen, oblidem l'sterrato i defensem més que mai la terra. La terra i la nostra petita èpica de la pols i l’esforç, la pau, la satisfacció de la fita aconseguida. Al capdavall, com va deixar escrit Màrius Torres, la terra no sabrà mai mentir.
