Els cossos opacs no tenen cap color intrínsec. Quan diem que les fulles són verdes, la neu és blanca i les girafes són grogues, evidentment simplifiquem: en realitat, així és com interpreta el nostre cervell la longitud de les ones electromagnètiques captades per les cèl·lules nervioses de la retina —és a dir, precisament les ones que no són absorbides per les fulles, la neu i les girafes sinó que reboten contra la seva superfície.
A més, de vegades fem un ús extensiu de les nostres mateixes etiquetes i, per exemple, anomenem blanc el que és clar i negre el que és fosc (o és que algú veu blanc el vi blanc i negres els vins negres?). O designem amb un color fix una primera tria arbitrària (llibres blancs, zones blaves o verdes). I, a mesura que ens allunyem de la realitat material, les metàfores semàntiques van guanyant espai a la física: una novel·la rosa tracta d’amors romàntics amb independència del color de pàgines i portada, i el cinema negre va de violència, pessimisme i vides marginals.
Però, si haguéssim de citar un cas paradigmàtic de trencament entre la realitat física i el nom de color atribuït, un dels millors exemples seria l’hidrogen, ja que, d’una banda, és un gas incolor i, de l’altra, els noms tan acolorits que rep no indiquen cap propietat diferent del gas (que té, en tots els casos, la mateixa fórmula química). A què es deu, llavors, aquesta rastellera de noms de colors que li plantifiquem, del negre al blanc?
Doncs podríem dir que responen a un impacte ambiental decreixent del seu procés d’obtenció:
Comencem pels que generen emissions directes. L’hidrogen negre i l’hidrogen marró s’obtenen gasificant el carbó, en un procés enormement contaminant. La cosa millora una mica si el material de base és el gas natural, cas en el qual parlem d’hidrogen gris.
El pas següent és capturar les emissions. Si seguim els mateixos processos d’obtenció d’hidrogen a partir del carbó (per gasificació) o del gas natural (per reformació) però, a més, capturem les emissions generades, obtenim hidrogen blau —amb l’inconvenient que, segons estudis fets, hi ha un 10-20 % d’emissions que s’escapen a l’atmosfera. (Pel que fa al 80-90 % d’emissions capturades, sovint s’entaforen en pous de petroli o de gas abandonats.)
D’aquí saltem a l’obtenció d’hidrogen sense emissions (si bé amb repercussions molt diverses sobre l’ambient). A partir del metà, per piròlisi, obtenim hidrogen turquesa; a partir de l’aigua, per electròlisi, podem tenir hidrogen rosa (l’electricitat utilitzada prové de l’energia nuclear), hidrogen verd (electricitat d’energies renovables) i hidrogen groc (electricitat d’energia solar, que és una de les energies renovables); finalment, si extraiem hidrogen d’origen geològic de l’interior de la Terra, per fracturació hidràulica, tindrem hidrogen blanc. (De moment, l’hidrogen blanc és sobretot una idea de futur.)
Com podem veure, en aquesta paleta de colors hi intervenen raons molt diverses. En un primer grup, els colors s’expliquen pel material de referència (el carbó en el cas de l’hidrogen negre i, d’alguna manera, el sol en l’hidrogen groc). En un segon grup, manen els significats que tenen associats (el verd, com a color de la clorofil·la, representa el món natural i d’aquí, hops, les energies renovables). En un tercer grup, hi ha raons semàntiques més laxes (el blau evoca també el món natural, que per això som el planeta blau; el marró suavitza el negre perquè s’utilitza lignit, un carbó menys contaminant que l’hulla de l’hidrogen negre, i el blanc, com a color pur, representa la manera més eficient d’obtenir hidrogen). En la resta, podem dir que s’ha fet el que s’ha pogut per a mantenir amb coherència la gradació cromàtica (hidrogen gris, turquesa, rosa).
Per desgràcia, un cop explicats els colors la realitat continua sent una mica descoratjadora. És cert que l’hidrogen és una font d’energia neta (no genera residus contaminants ni en un motor de combustió ni en una pila de combustible), que hi ha processos no contaminants d’obtenció i que és renovable (obtenint-lo a partir de l’aigua, seria pràcticament inesgotable); però també és cert que cal més energia per generar hidrogen que no pas energia proporciona l’hidrogen generat i que, per l’elevadíssima pressió a què s’ha d’emmagatzemar, planteja problemes de seguretat molt importants, especialment en el món del transport.
Això fa que avui es pensi en l’hidrogen com una de les múltiples vies per a substituir els hidrocarburs, i no com l’única via. I, en les previsions sobre mobilitat, es considera que pot acabar sent útil sobretot en el transport pesant (vaixells, avions, camions), mentre que té poc recorregut en el transport particular. Ja es veu, doncs, que per a saber quin color prendrà el nostre futur energètic, i quina raó hi haurà darrere d’aquest color, encara ens haurem d’esperar…
Mentrestant, podeu consultar l’espectre cromàtic de l’hidrogen en aquesta infografia interactiva, feta amb la col·laboració de l’ICAEN, que remet a les fitxes del Diccionari de mobilitat sostenible.
[Text publicat al Butlletí RECERCAT el 31/12/2022]
