L’etnobotànica és la disciplina que estudia les relacions entre les plantes i les societats humanes i recull els usos diversos de les plantes en aquestes societats. Tant si es tracta de remeis populars per a la salut, com d’alimentació, decoració, simbolisme o rituals, la tradició etnobotànica a Catalunya és especialment rica i arrelada, tant pel que fa a la utilització pràctica de les plantes com al patrimoni cultural i lingüístic que s’hi associa.
Així, les plantes alimentàries han estat essencials en la dieta i l’economia domèstica tradicionals i les plantes ornamentals han contribuït a configurar espais domèstics i festius en les nostres poblacions. En el cas de les plantes medicinals, infusions, ungüents i decoccions, integraven un sistema terapèutic popular basat en l’observació i l’experiència, sovint vinculat també a creences i rituals. Bona part d’aquest coneixement s’ha transmès oralment, especialment en àmbits rurals, on el món vegetal forma part de la vida quotidiana i de les pràctiques i activitats comunitàries.
En aquest context destaca la figura de Pius Font i Quer, farmacèutic i botànic català, que va tenir un paper fonamental en la recopilació i difusió d’aquest coneixement ancestral. La seva obra Plantas medicinales: el Dioscórides renovado continua sent una referència cabdal perquè integra el rigor científic amb la saviesa popular i estableix un pont entre la tradició etnobotànica i la botànica moderna.
Ara bé, el coneixement etnobotànic no es limita als usos de les plantes: també inclou la manera d’identificar-les i anomenar-les. En paral·lel a la nomenclatura binomial científica, la fitonímia popular constitueix un patrimoni lingüístic de gran valor que reflecteix usos, propietats, creences i percepcions associades al món vegetal. El diccionari en línia Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana recull milers de denominacions tradicionals i posa de manifest la gran variació dialectal i cultural vinculada a les plantes. Sovint, una mateixa espècie rep noms diferents segons la zona, i aquestes denominacions poden fer referència a propietats medicinals, a l’aspecte de la planta o a elements simbòlics del calendari festiu.
Aquest coneixement —tant els usos pràctics com el patrimoni lingüístic— continua viu en diverses celebracions populars. La Fira de Sant Ponç, que se celebra al voltant de l’11 de maig, n’és un exemple paradigmàtic. Coincidint amb l’època de màxima floració, hi trobem herbes, arrops i productes elaborats a partir de plantes medicinals i s’hi fan presents tant els usos tradicionals com els noms populars de moltes espècies: no hi poden faltar l’arç blanc, la camamilla, la cua de cavall, la farigola (o timó), el pericó o la valeriana.
Aquesta mateixa relació entre societat i món vegetal també es manifesta en altres esdeveniments culturals, com Temps de Flors, que se celebra aquests dies a Girona. En aquest cas, predomina la dimensió ornamental de les plantes i la voluntat artística, però el protagonisme que es dona a les flors contribueix a reforçar la consciència col·lectiva sobre la importància del món vegetal en el paisatge cultural. Perquè les plantes no tan sols curen, alimenten o embelleixen l’entorn: també expliquen, a través dels seus noms i usos, la manera com la nostra comunitat ha entès i ha viscut el paisatge natural al llarg dels temps.
