Entre el País de Mai Més i l’adelfofàgia
L’estratègia reproductora més coneguda dels amfibis caudats (salamandres, tritons, ofegabous i espècies afins) és la posta dels ous a l’aigua, dels quals neixen larves que van creixent fins a la metamorfosi. Aquest procés culmina quan els individus arriben a l’estadi juvenil i tendeixen a sortir de l’aigua.
La major part dels amfibis caudats practiquen aquesta estratègia d’oviparisme amb desenvolupament larvari aquàtic. Tanmateix, hi ha espècies que presenten altres tipus de reproducció, alguns dels quals repassarem a continuació.
A Europa trobem vuit espècies de salamandres cavernícoles del gènere Speleomantes, distribuïdes pel sud de França, la península Itàlica i Sardenya. Són espècies terrestres mancades de pulmons i respiren a través de la pell. Pel que fa a la reproducció, no passen per una fase larvària ni per un període aquàtic. La femella cerca un indret ben amagat, sovint al fons d’alguna esquerda d’una cova, on pon uns catorze ous. En té cura i els protegeix dels possibles depredadors. A més, mitjançant el contacte directe, els proporciona secrecions cutànies que els protegeixen dels fongs. Els embrions es desenvolupen dins dels ous durant un període que pot arribar als nou mesos i, quan neixen, ja són petites salamandres totalment formades.
Tanmateix, dins d’aquest gènere hi ha una espècie de Sardenya, la salamandra cavernícola del Sàrrabus (Speleomantes sarrabusensis), de la qual les poques dades conegudes apunten que els embrions es desenvolupen dins la femella, que sembla parir directament juvenils.
Un altre cas és el de la salamandra comuna (Salamandra salamandra), que també presenta trets sorprenents pel que fa a la reproducció. Durant el període de zel, els mascles transfereixen a les femelles un paquet d’esperma mitjançant un espermatòfor. Les femelles poden recollir-ne diversos de diferents mascles i conservar-ne els espermatozoides durant mesos. D’aquesta manera, és freqüent que els embrions d’una mateixa ventrada siguin descendents de diferents pares.
Les femelles de salamandra comuna presenten una estratègia reproductora d’ovoviviparisme: retenen els ous dins del seu cos, on es desenvolupen els embrions fins al moment de néixer i els embrions s’alimenten de les reserves de vitel que contenen. Posteriorment, dipositen les larves en una font o un torrent, on completaran la metamorfosi.
Ara bé, al nord de la península Ibèrica hi ha algunes subespècies que completen tot aquest procés dins l’úter matern. Quan s’exhaureixen les reserves dels ous, la femella proporciona als embrions ous no fecundats perquè se n’alimentin. Sorprenentment, alguns embrions també poden depredar els germans més petits abans de néixer, un fenomen conegut com a adelfofàgia (o canibalisme intrauterí).
Recordeu l’obra Peter Pan, del novel·lista escocès James Matthew Barrie, que ens parla del País de Mai Més, un indret habitat per infants que no arriben mai a créixer? Doncs bé, hi ha una estratègia reproductora d’algunes espècies de salamandres que sembla inspirada en aquesta illa fictícia: es tracta de la neotènia.
Aquest fenomen es dona en algunes espècies de tritons i salamandres en què els individus no completen la metamorfosi, però sí que assoleixen la maduresa sexual i la capacitat reproductora. Així, són adults que conserven característiques larvàries, com ara les brànquies externes. La neotènia està relacionada amb l’activitat de les hormones tiroidals i, quan és facultativa, la seva aparició depèn de factors ambientals com la permanència de l’aigua, la disponibilitat d’aliment o la presència de depredadors.
Es coneixen poblacions neotèniques en el tritó pirinenc (Calotriton asper), el tritó palmat (Lissotriton helveticus) o el tritó alpí (Ichthyosaura alpestris). En canvi, en espècies com el proteu (Proteus anguinus) o l’axolot de Mèxic (Ambystoma mexicanum), totes les poblacions són neotèniques de manera natural. A Catalunya hi havia poblacions neotèniques de tritó pirinenc a l’estany de Manhèra (Val d’Aran) i de tritó palmat a l’estany de la Pradella (Alta Cerdanya), malauradament desaparegudes per la introducció de peixos. A Europa destaquen també les poblacions de proteu, que viu en cursos aquàtics subterranis.
Les espècies esmentades en aquest apunt figuren en el Diccionari dels amfibis i els rèptils del món, obra que elaboren conjuntament la Societat Catalana d’Herpetologia i el TERMCAT. El projecte, actualment en curs, té com a objectiu establir noms catalans per a totes les espècies d’amfibis i rèptils del planeta i contribuir així a consolidar una nomenclatura catalana coherent i útil per a la recerca científica i la divulgació naturalista.
Xavier Rivera, Joan Maluquer-Margalef i Alejandro García-Salmerón
Membres de la Societat Catalana d’Herpetologia per al Diccionari dels amfibis i dels rèptils
