La química i la física són grans aliades de la medicina, ja sigui en forma de productes farmacèutics com de proves diagnòstiques o de tècniques d’anàlisi o en les teràpies. Els isòtops són un exemple d’aquestes aplicacions diverses. Vegem què són els isòtops, algun exemple d’ús mèdic i com els hem d’anomenar i representar.
En el nucli dels àtoms hi ha protons i neutrons. Per a un element, tots els àtoms tenen el mateix nombre de protons, però la quantitat de neutrons pot variar. Per exemple, tots els àtoms de carboni tenen 6 protons, però poden tenir 6, 7 o 8 neutrons. Aquestes tres versions són els isòtops del carboni i s’anomenen amb el nombre de massa, que és la suma de protons i neutrons, unit amb un guionet, d’acord amb les recomanacions de la nomenclatura sistemàtica de la IUPAC, és a dir: carboni-12 (el més abundant), carboni-13 i carboni-14, respectivament. El símbol dels isòtops és el símbol de l’element precedit del nombre de massa corresponent com a superíndex: 12C, 13C i 14C.
En el cas del iode, que té 53 protons, existeixen 37 isòtops, dels quals només el iode-127 (o 127I) és estable. Ara bé, el iode-125 (o 125I) s’utilitza per a diagnosticar la trombosi venosa profunda i en la teràpia contra el càncer de pròstata, mentre que el iode-131 (o 131I) serveix per a diagnosticar l’obstrucció del tracte urinari i per a tractar el càncer de tiroide.
Ara bé, els àtoms no solen estar sols, sinó que formen part de compostos. Per a especificar que un compost conté un isòtop determinat, enganxem el símbol de l’isòtop entre parèntesis al principi del nom del compost. En el cas del metà, format per quatre àtoms d’hidrogen enllaçats a un àtom de carboni (fórmula CH4), si volem parlar de metà que conté carboni-13, escriurem (13C)metà (fórmula 13CH4).
L’isòtop s’indica just abans del segment del nom que representa la part de la molècula que l’inclou. Per tant, si volem parlar de diclorometà (CH2Cl2) amb carboni-13, escriurem dicloro(13C)metà. Utilitzem els parèntesis si totes les molècules contenen aquest isòtop (és a dir, si són compostos substituïts isotòpicament); en canvi, utilitzem claudàtors si tenim una mescla de molècules amb l’isòtop diferent i molècules amb l’isòtop més abundant (és a dir, si són compostos marcats isotòpicament): dicloro[13C]metà.
Sovint ens trobem que, en determinats contextos, s’utilitzen versions diferents a aquesta norma, fins i tot entre els experts. És habitual veure el símbol de l’isòtop enganxat al nom del compost amb un guionet, com ara 131I-iobenguà. Això no aporta cap benefici tècnic a l’escriptura del nom i es perd la distinció que permeten les formes correctes (131I)iobenguà i [131I]iobenguà.
D’altra banda, hi ha una versió no normativa amb l’avantatge tècnic d’evitar els superíndexs: iobenguà (131I) i clorur de luteci (177Lu). Aquesta manera d’escriure els noms d’aquests radiofàrmacs representa incorrectament el símbol dels isòtops (els adequats són 131I i 177Lu), però es poden adaptar fàcilment a una forma sense superíndexs que respecta la norma utilitzant el nom desenvolupat dels isòtops, és a dir, iobenguà amb iode-131 i clorur de luteci-177. L’absència de superíndexs i parèntesis en aquestes formes, a més, les pot fer més amables per a textos poc especialitzats i divulgatius.
Podeu consultar el criteri complet sobre les denominacions i els símbols dels isòtops, elaborat pel TERMCAT amb el vistiplau d’experts de l’àmbit, prenent com a base les recomanacions de la IUPAC. D’altra banda, en el cercador del portal Terminologia de les ciències de la salut trobareu més terminologia dels àmbits relacionats, com la física, la química i la medicina nuclear.
