cicle solar
cicle solar
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca cicle solar, n m
- es ciclo solar, n m
- fr cycle solaire, n m
- en solar cycle, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Període semiregular, d'onze anys aproximadament, que presenta l'activitat solar.
Nota
- 1. El cicle solar va ser descobert l'any 1843 per Samuel Heinrich Schwabe, el qual, després de 17 anys d'observacions sistemàtiques de les taques solars, es va adonar que el nombre de taques solars i la seva latitud mitjana anava canviant amb els anys. Rudolf Wolf va establir una metodologia per a indicar el nombre i la grandària de les taques solars que encara s'utilitza actualment. El Sol està en el màxim d'activitat quan presenta el major nombre de taques solars, i en el mínim quan té el menor nombre de taques solars. 2. La polaritat del Sol s'inverteix amb cada nou cicle solar, de manera que un cicle solar complet per a repetir nivell d'activitat i polaritat és d'uns vint-i-dos anys.
cicles de Milankovitx
cicles de Milankovitx
Física de la Terra i de l'espai > Meteorologia, Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca cicles de Milankovitx, n m pl
- es ciclos de Milankovich, n m pl
- fr cycles de Milankovitch, n m pl
- en Milankovitch cycles, n
Física de la Terra i de l'espai > Meteorologia, Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Conjunt de canvis periòdics de diversos paràmetres orbitals de la Terra que produeixen una variació de la radiació neta incident sobre el planeta al llarg del temps.
Nota
- Sembla que la variació produïda pels cicles de Milankovitx és la causa de l'alternança de períodes glacials i interglacials al quaternari, amb una recurrència aproximada d'uns 100 000 anys, com també de la disposició geogràfica de les terres emergides. Els paràmetres considerats en els cicles de Milankovitx són l'excentricitat de l'òrbita terrestre, que té un component principal de variació amb un període d'uns 413 000 anys; l'obliqüitat, amb un període de variació d'uns 41 000 anys, i la precessió, amb un període de variació d'uns 26 000 anys. A aquestes variacions principals s'afegeixen altres de menys importants.
cinturó d'asteroides
cinturó d'asteroides
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca cinturó d'asteroides, n m
- es cinturón de asteroides, n m
- fr ceinture d'astéroïdes, n m
- en asteroid belt, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Cadascuna de les dues regions del sistema solar poblades per una quantitat considerable d'asteroides.
Nota
- El cinturó d'asteroides principal està situat entre Mart i Júpiter a una distància mitjana del Sol de 2,8 unitats astronòmiques. Va ser el primer que es va anar descobrint, a partir de 1801. Actualment es coneixen prop de 200 000 membres del cinturó principal, tots ells compostos, igual que la resta d'asteroides del sistema solar interior, de silicats i metalls. El membre més destacat del cinturó principal és el planeta nan (1) Ceres. L'altre cinturó d'asteroides del sistema solar és el cinturó de Kuiper, que està situat més enllà de l'òrbita dels planetes, a partir de 30 unitats astronòmiques. Els cossos que el formen es van anar descobrint per observació a partir de l'any 1992.
cinturó de Kuiper
cinturó de Kuiper
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca cinturó de Kuiper, n m
- es cinturón de Kuiper, n m
- fr ceinture de Kuiper, n m
- en Kuiper belt, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Cinturó d'asteroides situat més enllà l'òrbita de Neptú, a partir d'unes 30 unitats astronòmiques.
Nota
- El cinturó de Kuiper, com tot el col·lectiu d'objectes transneptunians, consta d'asteroides compostos sobretot per materials volàtils, com ara gels d'aigua, de diòxid de carboni, de metà o d'amoníac. El primer membre conegut del cinturó de Kuiper va ser el planeta nan (134340) Plutó, descobert l'any 1930 i considerat durant molts anys com un planeta més del sistema solar. G. P. Kuiper va predir l'existència d'aquest cinturó d'asteroides l'any 1951; a partir de 1992, es va començar a descobrir tota una població d'asteroides que va evidenciar que Plutó no era res més que un dels membres del cinturó de Kuiper, i no pas un planeta. Actualment se'n coneixen més de 200 membres, tot i que la seva població total s'avalua propera als mil milions. Els objectes del cinturó de Kuiper formen part del grup més ampli dels objectes transneptunians, que també inclou els objectes del disc dispers i els suposats objectes del núvol d'Oort. El cinturó de Kuiper inclou dos grans subgrups d'objectes transneptunians, segons les seves característiques orbitals: els plutins, amb una òrbita amb ressonància 2:3 amb Neptú, i els objectes clàssics del cinturó de Kuiper, que no presenten ressonància orbital amb Neptú. Altres subgrups menys nombrosos són els objectes amb ressonància 1:2 amb Neptú, o twotinos, els objectes amb ressonància 2:5 i els asteroides troians neptunians. El cinturó de Kuiper es considera l'origen dels cometes de període curt.
circumpolar
circumpolar
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca circumpolar, adj
- es circumpolar, adj
- fr circumpolaire, adj
- en circumpolar, adj
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Dit d'un objecte astronòmic que sempre és visible per a un observador sobre la superfície de la Terra.
Nota
-
Són astres circumpolars tots aquells que compleixen
per a observadors situats a l'hemisferi nord i
per a observadors situats a l'hemisferi sud, on
és la declinació de l'astre i
és la latitud de l'observador.
classe de lluminositat
classe de lluminositat
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca classe de lluminositat, n f
- es clase de luminosidad, n f
- fr classe de luminosité, n f
- en luminosity class, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Classificació que diferencia els estels de la mateixa classe espectral segons el diagrama de Hertzsprung-Russell.
Nota
- Com a paràmetre de classificació normalment s'utilitza la intensitat relativa de les línies d'emissió i d'absorció de l'espectre, comparades amb els espectres d'estels estàndard del sistema de classificació. Les classes de lluminositat principals són la I, que correspon als estels supergegants; la III, que correspon als estels gegants, i la V, que correspon als estels de la seqüència principal. Les classes II i IV són casos intermedis i la classe VI correspon als estels subnans. La magnitud física determinant a l'hora d'establir la classe de lluminositat d'un estel és la seva gravetat superficial o, equivalentment, la seva grandària; així, els estels supergegants de classe I són els de menor gravetat superficial. La classe de lluminositat forma part del sistema de classificació de Morgan i Keenan (o sistema de classificació MK), un sistema de dues dimensions format, a més, per la classe espectral de l'estel.
classe espectral
classe espectral
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca classe espectral, n f
- ca tipus espectral, n m sin. compl.
- es clase espectral, n f
- es tipo espectral, n m
- fr classe spectrale, n f
- fr type spectral, n m
- en spectral class, n
- en spectral type, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Categoria principal de classificació dels estels d'acord amb el seu espectre.
Nota
- En una primera aproximació, l'espectre d'un estel és dominat per la seva temperatura superficial, per tant, la classificació en classes espectrals correspon a una seqüència de temperatures. Els estels normals es classifiquen en les classes espectrals O, B, A, F, G, K, M. Aquesta sèrie va des dels astres més calents, de classe O, amb temperatura efectiva Teff = 30 000 - 60 000 K, fins als més freds, de classe M, amb Teff = 2 500 - 3 500 K.
col·lapse gravitatori
col·lapse gravitatori
Relativitat, Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca col·lapse gravitatori, n m
- ca col·lapse gravitacional, n m sin. compl.
- es colapso gravitacional, n m
- es colapso gravitatorio, n m
- fr effondrement gravitationnel, n m
- en gravitational collapse, n
Relativitat, Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Implosió d'un cos massiu a conseqüència del seu propi camp gravitatori.
Nota
- El col·lapse gravitatori es produeix quan les forces internes d'un cos, com ara un estel, causades per la rotació o la pressió de radiació, no poden proporcionar prou pressió per a equilibrar la força de la gravetat. Els estats finals del col·lapse gravitatori dels estels són els nans blancs, els estels de neutrons i els forats negres.
cometa
cometa
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca cometa, n m
- es cometa, n m
- fr comète, n m
- en comet, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Cos menor del sistema solar amb un contingut elevat de materials volàtils, que mostra una activitat consistent en la sublimació dels materials volàtils i un seguit de fenòmens associats, ja sigui de manera esporàdica, de manera permanent o de manera quasi permanent.
Nota
- 1. La sublimació dels materials volàtils d'un cometa, que poden ser gels d'aigua i de diòxid de carboni i altres espècies químiques, és provocada per l'energia solar. El gas sublimat arrossega pols de silicats arrencada del cos cometari; així, es forma al voltant del nucli cometari una regió poblada de gas i pols, la cabellera. La pressió de radiació solar i el vent solar arrosseguen el material de la cabellera fins a formar, en el cas dels cometes amb activitat més intensa, la cua cometària, que pot assolir llargàries de centenars de milions de quilòmetres. La cua cometària sempre s'estén en direcció oposada al Sol, i, atès que prové de la cabellera, consta de dos components: una cua de gas (o cua iònica) i una cua de pols. Els nuclis cometaris són de la grandària dels asteroides, des de centenars de metres fins a desenes o centenars de quilòmetres. 2. Els cometes segueixen normalment òrbites el·líptiques amb excentricitat elevada i només mostren activitat cometària quan passen pel tram de l'òrbita més proper al periheli. Els cometes presenten inclinacions orbitals molt variades i alguns recorren la seva òrbita en sentit directe, mentre que d'altres ho fan en sentit retrògrad. Vegeu també cinturó de Kuiper i núvol d'Oort.
conjunció
conjunció
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca conjunció, n f
- es conjunción, n f
- fr conjonction, n f
- en conjunction, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Alineació aparent de dos cossos celestes observats des de la Terra.
Nota
- Una conjunció es pot produir entre un cos del sistema solar i un objecte fix, com ara un estel, o bé entre dos membres del sistema solar. Per als planetes amb òrbites més grans que la de la Terra, només es produeix una conjunció amb el Sol en cada cicle sinòdic, mentre que per a planetes amb òrbites més petites que la de la Terra es produeixen dues conjuncions amb el Sol dins de cada cicle sinòdic: la conjunció inferior, que correspon a la que es produeix amb el planeta entre la Terra i el Sol, i la conjunció superior, que correspon a la que es produeix amb el Sol entre el planeta i la Terra.
