#termedelasetmana: exili

exili

El dia 5 de febrer és el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que fa tres anys que se celebra. Per això avui us proposem com a #termedelasetmana el terme exili.

El concepte és prou clar, i es defineix com l’expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics. L’expatriació és el fet d’allunyar algú o d’allunyar-se de la pàtria.

Però, és clar, aquest és un dels casos en què la freda definició no pot incloure tot el que hi ha darrere del concepte d’exili, tant des de la perspectiva històrica com des de les vivències tan lamentablement actuals.

Des del punt de vista lingüístic, el terme forma part del cabal lèxic patrimonial heretat del llatí (de exsilium, derivat de exsilīre ‘saltar a fora’), i és paral·lel a les formes castellana (exilio), francesa (exil) i fins i tot ha passat a l’anglès (exile).

El terme forma part del Diccionari de relacions internacionals, que ben aviat es presentarà, i està estretament relacionat amb molts altres conceptes que trobareu a la infografia interactiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No podem resistir la temptació d’afegir al comentari una mica del que normalment no es pot incloure en una definició de diccionari (records, matisos, enyors, esperances, poesia…). No serem originals, i recorrem a les conegudes Corrandes d’exili, de Pere Quart (Joan Oliver), en la versió de 1947, de tan bon recordar:

 

«Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.»